MACROFILOSOFÍA DEL ’EFECTO RASHOMON’

“Dos grupos cuyos miembros tienen sensaciones sistemáticamente distintas al captar un mismo estímulo, en cierto sentido viven en mundos diferentes.” Thomas S. Kuhn[1]

Según el antropólogo norteamericano Karl G. Heider[2] el llamado “efecto Rashomon” se refiere a la subjetividad detectable en la percepción y la memoria, cuando testimonios de un mismo acontecimiento pueden ofrecer relatos o descripciones de éste substancialmente distintos pero, sin embargo, igualmente plausibles.

Bajo esa denominación o no, el “efecto rashomon” ha sido muy analizado en contextos epistemológicos. El ejemplo más conocido y estudiado es seguramente la famosa tesis del teórico e historiador de la ciencia Thomas S. Kuhn[3] sobre la inconmensurabilidad de los paradigmas científicos.

CINEMA: ART I SIMULACRE CONTEMPORANI?

Més que "viure", "som" en una societat de masses, del consum i de l’espectacle (Debord). Som en una societat tecnològicament molt avançada, fascinada per l’audiovisual (“homo videns” de Sartori) i on la imatge i el simulacre substitueixen la realitat (Baudrillard i la societat del simulacre).

Només amb aquestes indicacions ja podem entendre perquè sembla que l’art prototipus del present és el cinema i no la literatura, la poesia, l’escultura o, inclús, la pintura. Avui l’art ha de ser un capaç d’esdevenir espectacle de masses, ha d’exhibir una gran capacitat tecnològica i “explotar com un foc d’artifici” d’efectes visuals que deixin bocabadats els espectadors; encara que la història falli o el guió sigui tòpic i mediocre. 

Avui tot ens exigeix un art que permeti un entreteniment de “gran guinyol” i que amagui la trista realitat de la crisi post2008. Tot es confabula per un art de consum fàcil, immediat, en grans dosis i –sobretot- no obligui a pensar i es pugui rebre passivament.