El món, les societats humanes, la cultura i la política ¿s’han de veure com una bàsicament pacífica coexistència de coses i persones? O bé més aviat, ¿com a escenaris de continus conflictes d’interessos, de lluites que poden ser soterrades o explícites, d’autèntics combats inclús quan s’intenten amagar, de constants polèmiques i de guerres pel poder o l’hegemonia? Spinoza i Hegel són d’aquest segon parer i, per això, són pensadors “agonistes” (“agon” en grec clàssic volia dir “lluita”).
Arrelat en Gilles Deleuze, Antonio Negri, Louis Althusser, Jacques Derrida, Etienne Balibar, Giorgio Agamben, Michel Onfray i altres, un important corrent factual destaca la importància revolucionària d’Spinoza en la història del pensament. Malgrat els molts debats que han tingut entre si aquests filosofs, bàsicament xifren el trencament spinozià en els següents trets:
Introdueix una visió del món, de la humanitat i de la política
radicalment "materialista" i agonista. Spinoza també aconsegueix avançar decisivament cap a la superació de la filosofia de la consciència, de la subjectivitat i de tota transcendència o teleologisme. La anàlisi spinocista de l’esser humà i de l’acció política posa de manifest com tota acció i reconfiguració racional ha de partir i construir-se amb les passions ja que són les forces creatives que impulsen l’acció humana (el neuròleg António Damásio ho confirma científicament al seu Looking for Spinoza: Joy, Sorrow, and the Feeling Brain).
Spinoza també anticipa nocions com alienació i ideologia amb la seva teoria de les "idees inadequades" i de les “passions tristes” (odi, remordiment, ressentiment, desànim...), alhora que proposa mecanismes per a superar-les i obrir una perspectiva alliberadora de la vida. Radicalment democràtic, Spinoza també emfatitza l’alliberador poder constituent que sorgeix de l’empoderament radical de la gent, oposant-se a tot “despotisme espiritual” (en termes de Kant) ja sigui religiós, monàrquic, aristocràtic, sota idees esotèriques, lideratges carismàtics o la disciplina dels partits de quadres. Per això significativament el concepte spinocià de “multitud” és clau en Negri (qui en 2004 l’utilitza com a títol d’un dels seus últims llibres amb Michael Hardt) i en Balibar (qui oposa les “multitud” a les masses sotmeses, unificades, adoctrinades i conduïdes).
Arrelat en Gilles Deleuze, Antonio Negri, Louis Althusser, Jacques Derrida, Etienne Balibar, Giorgio Agamben, Michel Onfray i altres, un important corrent factual destaca la importància revolucionària d’Spinoza en la història del pensament. Malgrat els molts debats que han tingut entre si aquests filosofs, bàsicament xifren el trencament spinozià en els següents trets:
Introdueix una visió del món, de la humanitat i de la política
Spinoza també anticipa nocions com alienació i ideologia amb la seva teoria de les "idees inadequades" i de les “passions tristes” (odi, remordiment, ressentiment, desànim...), alhora que proposa mecanismes per a superar-les i obrir una perspectiva alliberadora de la vida. Radicalment democràtic, Spinoza també emfatitza l’alliberador poder constituent que sorgeix de l’empoderament radical de la gent, oposant-se a tot “despotisme espiritual” (en termes de Kant) ja sigui religiós, monàrquic, aristocràtic, sota idees esotèriques, lideratges carismàtics o la disciplina dels partits de quadres. Per això significativament el concepte spinocià de “multitud” és clau en Negri (qui en 2004 l’utilitza com a títol d’un dels seus últims llibres amb Michael Hardt) i en Balibar (qui oposa les “multitud” a les masses sotmeses, unificades, adoctrinades i conduïdes).
