IMAGINARI REVOLUCIONARI

És molt significatiu i instructiu l’imaginari de les revolucions, en concret les seves representacions plàstiques o icòniques. Si agafem per exemple la Revolució francesa de 1789, tenim el molt representatiu quadre del pintor revolucionari per excel.lència Jacques-Louis David Jurament del Jeu de Paume, el 20 de juny del 1789. David va ser membre de la convenció, jacobí convençut i amic de Marat i Robespierre. Altra cosa és que –després de salvar amb molta sort la vida i ser "perdonat" per Napoleó- es va retirar de la vida política i va ser el pintor predilecte del nou emperador.

Ara bé si analitzem breument el quadre podem veure un inici de la revolució molt menys multitudinari del que normalment ens imaginem. Notin que les “masses” del poble parisenc són uns pocs personatges en uns força alts i incòmodes finestrals. Recordem que al Jeu de Paume s’hi jugava a una espècie de frontó, i que efectivament tenia l’estructura que podem veure al quadre d'altes parets nues i uns finestrals a una altura considerable.

També hi podem veure una sèrie de figures que tampoc no solem associar a les revolucions. Per exemple just al mig i al davant hi ha tres sacerdots que s’abracen, simbolitzen tres perspectives religioses diverses: un monjo amb hàbit blanc, de negre l’Abbé Gregoire (clau en l’abolició dels privilegis de nobles i clergues) i un pastor protestant. Si mirem les figures també tenim certes sorpreses respecte l’habitual imaginari “revolucionari”.

Qui llegeix el jurament damunt d’una senzilla taula és l’acadèmic Jean Sylvain Bailly, amb vestimenta noble i perruca blanca empolvorada, a l’igual que el Comte de Mirabeu, a primer fila estirant els braços i el cap endarrere per l’emoció de l’acte. També a primera línia però més al centre i amb un magnífic vestit groc, hi ha ni més ni menys que Robespierre –la “virtud de la revolució”-. Al costat mig d’esquena té un company amb encara un més magnífic vestit vermell llampant. En canvi, Sieyès, l’autor de l’important pamflet revolucionari Què és el tercer estat? i el principal redactor del jurament i de la primera constitució francesa, seu emocionat i cansat a la taula on declama Bailly. Cap aquest apunten drets molts braços d’una banda a altra de la sala, tot jurant fidelitat a la naixent revolució.

Per a ser una escena que va tenir tant impacte en la història i que inicia una revolució tant truculenta, sagnant i històrica, és sorprenent el relativament poc nombre de revolucionaris i les seves vestimentes (els estudiosos destaquen el realisme i bon coneixement amb que les pinta David) que evidentment no havien estat dissenyades encara per a un esdeveniment tant històric. Però sobretot sorprèn la poca presència del poble, gairebé absent, només uns pocs perillosament abocats als finestrals.

Menys sorpresa ens provoca segurament un altre quadre famós sobre la revolució (en aquest cas la de 1830 a França –i no a la de 1789-): La llibertat guiant el poble. El pintà el mateix 1830 Eugène Delacroix sembla que per encàrrec exprés del seu amic Adolphe Thiers (home fort del nou govern).

Pot sorprendre però amb tota seguretat és una pintura menys realista i propera a la realitat històrica que la de David. Aquí es tracta clarament d’una al·legoria que no pinta cap fet concret. Però sí que és molt emblemàtica per representar amb valor estètic una barricada. Segurament fou la primer vegada que això passà i ha configurat molt del nostre imaginari revolucionari. Tenim a d’alt i en primer pla una dóna, els pits nus, lluint un barret frisi revolucionari i la bandera francesa. Evidentment és l’al.legoria de la revolució i la llibertat (noms femenins), cridant unes masses poc visibles pel fum a avançar trepitjant un munt de caiguts en els combats –alguns dels quals clarament soldats-.

Destaquen cinc de les figures que l’acompanyen: un jove amb una banda clara i armat d’un enorme matxet i, per sota del qual, aixeca el cap un nen amb barret pres a algun soldat o policia. Hi ha un altre jove armat d’un fusell i amb l’inconfusible barret de copa d’estil diguem-ne Lincoln (tant aquest com el barret, semblen avui poc revolucionaris, però en el seu moment ho van ser força). De cantó s’aixeca un altra figura que sembla implorar ajuda o coratge a La llibertat guiant el poble. I finalment un altre nen també amb una banda blanca identificadora i brandint dues pistoles mentre crida amb entusiasme.

Cal reconèixer que el quadre de Delacroix (segurament més inventat i reconstruït que no el de David) encaixa molt més que no el primer amb l’imaginari revolucionari actual, el qual per cert va ajudar a configurar. En tenim una prova recent en la pel.lícula musical Els miserables del 2012, que clarament s’ha inspirat en el quadre de Delacroix per a plasmar alguns dels personatges de l’escena culminant de la barricada.

Víctor Hugo l’autor de la novel.la escrita en 1862 d’aquest mateix nom i que fa un fris històric des de finals de les guerres napoleòniques a la revolució de 1830. Hugo va voler representar i donar protagonisme a les masses populars que patien terribles privacions i la crueltat tant de les oligarquies afavorides, com dels fanàtics defensors de l’ordre establert (el policia Javert).

Se’ns dubte David i potser encara més Delacroix i Víctor Hugo han ajudat a crear l’imaginari modern sobre les revolucions (al menys les anomenades “burgeses”). Ja hem vist que aquest imaginari no sempre és perfectament fidel a la realitat històrica. El que segur que té un important component subversiu és la lectura irònica que n’han fet els guionistes de Polònia a TV3.

Amb gran sarcasme fan servir la famosa La cancó del poble, el poble alçat que participa en la barricada revolucionària, per a representar un nou “alzamiento”: es tracta dels corruptes que proclamen la seva passió pel lladronici i la seva addicció a “pillar” quan es fa amb absoluta impunitat. La bandera que ara els arreplega i guia no és altra cosa que un immens bitllet.

Malgrat que Rajoy encara no s'en dóna per assabentat de la corrupció, si la sàtira es filmés avui, sens dubte hi tindria un paper més principal Bárcenas i els seus sobres. És increïble el nivell de corrupció a què han arribat els partits majoritaris i les "elits extractives" i clientals que han generat! Serà –com es cura en salut Ana Botella- que els polítics són reflex corrupte de la seva societat?