HEIDELBERG: CAMÍ DELS FILÒSOFS

Hi ha humils carrerons que ens han quedat gravats en la memòria. La significació vital d'aquells discrets passatges  s'ha anat enriquint a mesura que poc a poc n'hem anat descobrint detalls i aspectes fascinants. 

Naturalment hi ajuda moltes vegades que són en ciutats fascinants i -potser encara més- que hi vam viure experiències importants de la nostra vida i formació.

Això em va passar a la Pfaffengasse -que vol dir “Carreró dels sacerdots”- de la bellíssima ciutat antiga de Heidelberg. Va esdevenir per a mi com la llavor o el cor central de tota la ciutat, la seva vida cultural, la seva història i esperit filosòfic.

Aquest enxovat i força obscur carreró va esdevenir en certa mesura un Philosopenweg metafòric que -similarment al real que contemplava enlairar-se a l'altra banda de la riba del Neckar- em projectava cap a territoris elevats, misteriosos i fascinants.
Per a mi, fou doncs un humil passatge que em va dur a tot un complex, enormement ric i seductor món. Fou un vital i personal Philosopenweg, un camí filosòfic, que encara en certa mesura transito. 

Comencem doncs el viatge que ens du de la mig perduda Pfaffengasse a la filosofia, l'art i la història, passant per l'encantadora i sugeridora ciutat de Heidelberg.

Heidelberg des del Philosophenweg

Encaixonada com una cunya entre dues muntanyes, la vella Heidelberg es converteix en una ciutat nova i –lamentablement força similar a altres- que creix com un enorme vano en la vall plana que s’obre en una punta. 

Això li dóna a Heidelberg una forma força rara, ja que la ciutat vella és avui un barri perifèric, que com la fulla d’una navalla segueix el riu Neckar que acaba sent tancat per dues muntanyes verdíssimes i que conserven molt bé el seu estat natural.

La Pfaffengasse és un passatge estret, curt i força humil, que dóna directament a la riba del Neckar a pocs metres de l’emblemàtic Alte Brucke, el romàntic pont vell de Heidelberg. La seva situació és envejable: a uns cent metres tant de la universitat vella –en una direcció-, com –en la contrària- de l’església Heiliggeistkirche i la facultat de teologia. A més, si pugem per la muntanya arribem –a uns 400 metres- al relativament conservat però molt carismàtic vell palau de Heidelberg i els seus jardins.

Cal no oblidar que Heidelberg era bàsicament una ciutat universitària i de les més antigues d’Europa central. Per ella hi van passar els meus estimats Hegel i Hölderlin (acollit desinteressadament quan ja havia perdut el senderi per la família d'un fuster). I m’agrada recordar que Spinoza va renunciar a la càtedra que li van oferir: perquè lúcidament va entendre que li aniria malament si explicava el que realment pensava i, que no volia ni valia la pena, explicar-hi cap altra cosa.

Si creuem l’Alte Brucke i anem a l’altra riba escarpada i força verda del Neckar, hi ha dos bells camins amb reminiscències filosòfiques que, naturalment, vaig visitar amb interès tan aviat com em vaig assabentar de la seva existència. 

A uns escassos 300 metres de la Pfaffengasse hi ha el Hölderlinweg i, més a d’alt a uns 600 metres- el Philosophenweg. Recordo que em va semblar fantàstica la devoció alemanya pels filòsofs, ja que els havien dedicat el camí segurament més bell de la contrada. 

Però algú em va mostrar que també els alemanys tenen aquesta saludable ironia que aparentment caracteritza a pobles mediterranis com el nostre: segons sembla, el nom filosòfic li venia al camí de resultes del sarcasme davant l’actitud –suposo semblant al Pensador de Rodin- que adoptaven els cansats caminants en arribar a d’alt. 

També dintre de les sorpreses desmitificadores, en una altra excursió vaig descobrir un gran amfiteatre nazi que fou construït kilòmetre i mig damunt del Philosophenweg i que avui és discretament rodejat de bosc. Malgrat que resta totalment oblidat i abandonat, no va ser destruït precisament per a guardar memòria del tèrbol passat nazi.

En tot cas, és esclatant la bellesa del paisatge des del Philosophenweg, amb el riu als peus, la ciutat a l’altra banda i tot l’horitzó envoltat de boscos ufanosos i verds (excepte la planura dreta ocupada per la ciutat nova). 

Segur que, el parar-se a admirar aquesta bellesa, també col.laborà decisivament a generar figures de quiets, pensatius i “filosòfics” espectadors. Me’ls imagino com gran part de les figures que pintava el romàntic Caspar David Friedrich: drets i d’esquena davant d’una misteriosa i fascinant naturalesa, que sovint mig mostrava enigmàtics i espirituals restes de construccions humanes.

Ara bé, la versió crítica i la sarcàstica explicació del nom del camí tampoc no es pot descartar. Iniciant-se en el que aleshores deurien ser els afores de Heidelberg, el Philosophenweg puja planejant per la muntanya fins que al final ofereix les millors vistes del riu, la Ciutat vella, el Palau i –perduda entre les apinyades cases- la nostra estreta i curta Pfaffengasse. 

També un altre camí molt més directe, escarpat, dur i serpejant hi arriba des de l’Alte Brucke i encara ofereix més arguments a la tesi que era el cansament de fer el camí el que –al final- feia que el caminant s’assemblés al tòpic d’un “filòsof”. 

Però retornem a la Pfaffengasse. Com deveu haver imaginat s’anomenava Carreró dels sacerdots perquè hi vivien molts estudiants de teologia a la Heidelberg de finals del segle XVIII i començament del XIX. Puc assegurar que la tradició encara continuava a inicis de la dècada de 1980, perquè m’hi va tocar allotjar-me en una cambra que llogaven uns estudiants de teologia luterana.



Pfaffengasse

Fou durant un molt agradable Ferienkurs dedicat a aprendre alemany i filosofia. Resulta que els estudiants de teologia entenien que les primeres pràctiques i activitats d’apostol.latge les haurien de fer a llatinoamèrica i –previsorament com solen fer els alemanys- van demanar un llogater hispànic, per a poder practicar també una mica l’idioma. I així vaig anar a parar a la Pfaffengasse! 

Fins i tot recordo algunes anècdotes molt instructives, com quan un dels futurs sacerdots i/o teòlegs va voler fer pràctiques amb mi i –amb impostada amabilitat pedagògica- em va informar que tots els catòlics són en realitat politeistes, degut a la munió de verges, sants i beats que veneren. 

Admonitori i amb arguments teològics de 'primària', insistia en què el catolicisme trencava amb el monoteisme, perquè amb 'sants i verges' escindia i multiplicava el principi diví, que només podia ser únic i indivisible.

També recordo que de resultes de les destrosses de la Segona Guerra Mundial, l’escala -mig de fusta i de maons- i alguna altra part de la casa on vivia havien hagut de ser refetes amb no gaires mitjans ni la solidesa habitual en les construccions alemanyes. 

I encara sort que la ciutat vella de Heidelberg havia estat preservada de la part pitjor dels bombardejos aliats! D’una banda fou perquè no tenia valor militar ni industrial. Però també perquè havia estat escollida per a esdevenir un centre de l’alt comandament aliat en la futura ocupació i, per tant, era important minimitzar-ne les destruccions.



Friedrich Ebert

D’altra banda, la Pfaffengasse és important sobretot perquè hi va nàixer el primer president de la República de Weimar: el socialdemòcrata Friedrich Ebert (1871-1925). Aquest va començar la seva carrera política en el sindicat del seu humil ofici manual: baster, és a dir l’artesà que fa les selles, corretges i guarniments de cuir dels cavalls i altres animals de càrrega.

Avui la seva modesta casa es pot visitar i s’ha convertit en una fundació en el seu honor i amb tot tipus d’activitats culturals.

Sens dubte això ha transformat la discreta i popular Pfaffengasse que jo vaig conèixer i que llavors encara conservava molt del caràcter i l’aire menestral de l’original. Però encara l’ha transformat més el massiu turisme que visita la romàntica Heidelberg i que ha omplert d’hotels i restaurants els voltants de la Pfaffengasse i, de fet, tota l’Altstadt. 

 

Ara mateix crec que el president Ebert coincidiria amb mi que –la tan llunyana i alhora tan propera- Pfaffengasse que ell i jo vam conèixer, ja s’ha perdut en el temps. 

Malgrat tot, crec que Heidelberg ha aconseguit conservar l’essencial del que us acabo de narrar molt millor que les nostres ciutats. Estic segur que encara és possible aconseguir entreveure l’esperit i el caràcter d’aquella ciutat universitària tan filosòfica i del seu “Carreró dels sacerdots”. 

Vegeu l'article a http://issuu.com/mayteduarteseguer/docs/carrers-2015_issuu.