Serà el nostre tema
primordial i mostrarem els diversos tipus de patologies socials que
caracteritzen i són emblemàtiques del fordisme o del postfordisme. Veurem com
les dificultats vinculades al laberint “del desert” exemplifiquen molt bé les
patologies i els perills d'obsolescència que avui són hegemònics en la societat
contemporània. Expressen molt bé alguns dels terribles reptes i angoixes que
marquen actualment l'empoderament ciutadà, tant en política com en l'acció
social, econòmica, cultural, productiva i professional.
En molts aspectes les societats actuals avançades semblen
haver deixat enrere el constrenyit, disciplinat i també repressiu món fordista.
Per contra, ens prometen una vida més flexible, innovadora, oberta al canvi i a
la creativitat, no sotmesa disciplinàriament a guies, en la línia de la
repressió i coerció mínima a què apuntava Marcuse (1976). Per això Bauman
(2005) fa servir el terme “modernitat líquida”, que oposa a la “modernitat
sòlida” que culmina en el fordisme i que exemplifica el laberint babilònic.
En canvi, la societat cognitiva postfordista actual es
caracteritza per la més flexible navegació pel mar, que manca de murs, però
sovint també de límits, fites i camins clars. Cal dir que, en molts aspectes,
s’assembla perfectament a les dificultats experimentades en la travessa dels
grans deserts, que són immensos "mars" de sorres i pedres. Per això
les grans metàfores usades pels que transiten dins del laberint que és la
biblioteca infinita d’Internet són marineres: navegar i surfejar.
Ja no és un laberint ple de constriccions, bloquejos i
corredors que es bifurquen, es retorcen sobre si mateixos i dels quals només un
van en la bona direcció. Tampoc la majoria de la feina ni de la formació estan
perfectament estipulats, predeterminats i disciplinats. Inclús i sota l'impacte
de la turboglobalització, les grans fàbriques —brutes, intensives en treball
manual i que congreguen milers de persones— estan desapareixent o es
deslocalitzen en països menys avançats.
En el capitalisme postfordista les estrictes cadenes de
muntatge són ocupades -cada vegada més- per robots i dispositius maquínics que
no per treballadors. Són cada vegada menys híbrides de carn i acer, ja que
aquest darrer continua però la mà d’obra humana és desplaçada en favor d’un ús
intensiu de capital i cognició. Dit de manera provocativa: el postfordisme perd
“humanitat” en favor de més capital, més tecnologia robòtica-cibernètica i més
raó instrumental (Horkheimer, 2002) capaç de fer funcionar tot conjuntament i
amb eficàcia.
Per això no podem parlar de posttaylorisme, sinó d’un nou
“taylorisme digital” (Brown, Lauder & Ashton, 2011) que maximitza la
productivitat de l’amalgama entre robots, capitals i, per suposats humans.
Aquests cada vegada són menys nombrosos i el seu “treball” és molt més
cognitiu, intel·lectual, basat en la innovació, vinculat a les tecnologies de
la informació i la comunicació (TIC) i a l'anomenada societat del coneixement. Per això i com veurem, cada vegada es
parla menys en termes de la tradició marxista de proletariat i més de cognitariat
(Mayos, 2013; Berardi, 2004).
Per tot això, el nou cognitariat
ja no ha d’estar “ancorat” permanentment en la cadena de muntatge, sinó que pot
realitzar la seva funció des del “núvol” d’Internet. No obstant això, també la
productivitat dels treballadors cognitius és vigilada i fomentada
tayloristament, tant o més que en el fordisme exemplificat per Temps moderns o Metròpolis. Avui l’ordinador, que semblava l’eina que els havia
d’alliberar, també ha esdevingut l’eina de control perfecta, ja que pot
documentar tots i cadascun dels seus clicks
i accions! Cal apuntar doncs que el cognitariat passa així del laberint
fordista-babilònic al postfordista-del-desert, però continua pres (i encara
més!) dins del taylorisme més exigent.
Els lectors notaran que —tot i que no hi ha l'estricta
cadena de muntatge del fordisme— en el laberint cognitiu postindustrial tampoc
hi ha massa llibertat. L'anomenat taylorisme
digital pot ser més exigent que el fordista, ja que és un control exercit
telemàticament i interioritzat fins a l’autoexplotació (Han, 2012). Com abans
li va passar al proletariat, també el cognitariat experimenta les
contradiccions i patologies vinculades a la societat que li ha tocat viure.
Constata que inclús les tasques intel·lectuals i “creatives” poden ser
controlades telemàticament i racionalitzades fins a l'extenuació.
Paradoxalment i malgrat que pot ser controlat tecnològicament
a distància amb més eficàcia que el proletariat pels enginyers tayloristes a
peu de cadena, el cognitariat està immensament sol enfront la major part de les
decisions. El cognitariat, però, en general, tota la població de la societat
turboglobalitzada del coneixement, viu immens en el laberint del desert. Doncs
davant seu, només té un immens horitzó obert, en canvi constant, sense
corredors ni murs però tampoc sense guies.
Per això se l'eximeix de l'obediència, la disciplina i fins
i tot el gregarisme del fordisme; perquè —donada l’evolució de la societat i de
la tecnologia— han perdut la seva antiga funcionalitat. A canvi, però, se li
exigeix que pel seu compte i risc individual, creativament i assumint la total
responsabilitat, esculli i llauri el camí que —finalment— els mercats
dictaminaran si té èxit o fracassa.
A més no n'hi ha prou amb triomfar un cop en aquest
dificultós procés, sinó que l’ha emular (no repetir-lo estrictament!) i s’ha de
reinventar reiteradament. Una vegada i una altra, s'ha de repetir al llarg de
la seva vida els versos d'Antonio Machado (2001, Proverbios y cantares, XXIX): “Caminante, son tus huellas / el
camino y nada más; / Caminante, no hay camino, / se hace camino al andar. / Al
andar se hace el camino, / y al volver la vista atrás / se ve la senda que nunca
/ se ha de volver a pisar.”
Com veiem, el cognitariat viu dins el laberint del desert i
ha de surfejar contínuament dins
d’Internet-biblioteca-de-Babel (Borges, 1974). El seu principal problema ja no
és trobar l’única sortida (entre murs i portes tancades), sinó sobreviure i
reciclar-se contínuament dins d’un laberint de dunes sense límit i sempre
canviant pels vents de la història o el desenvolupament tecnològic. Ha de ser
capaç d’innovar i crear performativament futur, és a dir: trobar nous oasis que
aviat haurà d’abandonar a la recerca d’altres. Conscient que —com es diu a la
borsa— “rendiments passats no garanteixen rendiments futurs”, el treballador
cognitiu ha de ser capaç d’escollir per ell mateix un camí d’èxit on no sembla
haver-ne cap. I ho ha de fer una i una altra vegada en una “navegació” sense
fi.
Ha de saber seguir incansablement la seva travessa pel
desert, sense desmoralitzar-se en passar davant dels nombrosos cadàvers de les
víctimes d'aquest estrany laberint postmodern. Quan finalment troba un petit
oasi, pot recuperar forces, però només per un breu temps, ja que aviat s'ha de
tornar a “obrir camí” pel mar o el desert infinits. Amb l’angoixa afegida de
què no pot refiar-se massa del que ha après en la seva singladura, doncs ja és
un mapa envellit donat el moviment constant de les dunes.
No ha d’estranyar doncs, que gran part de les angoixes i
patologies emblemàtiques de la societat actual neixin de canvis com els que
apuntem. Avui la informació disponible és pràcticament infinita i creix
exponencialment de manera que és impossible conèixer-la ni en una mínima part.
Perd sentit per tant l'educació tradicional, ja que pretenia saber la manera
correcta i pràcticament única (memoritzant dissenys bàsics o estratègies
preestablertes) de resoldre els problemes i laberints “babilònics”: murs i
carrers sense sortida, etc. En canvi, avui l'ensenyament, les actituds i les
capacitats del cognitariat han de ser aptes per laberints com el desert: sense
camins preestablerts i requerint decisions preses sobre la base d'un cert
desconeixement (Innerarity, 2011).
Donat que la constant “destrucció creativa” (Schumpeter,
1966) situa la gent davant un laberint com el canviant desert de dunes, la
formació que exigeix el capitalisme cognitiu i la societat del consum és
contradictòria als propis principis d’aquests. D’una banda, ha de ser molt
llarga i exigent, però només al final és recompensada econòmicament (que amb el
consum és l’únic que “s’hi val” en el capitalisme) i –tan sols– si hom té èxit
en la seva posterior aplicació productiva. D’altra banda, la formació esdevé
una aposta estrictament personal (han desaparegut les guies i valors
indiscutibles), a llarg termini i que exigeix retardar molt la recompensa, però
alhora la societat de l’espectacle i el consum no fan sinó incitar a l’oci, les
diversions i les distraccions.
A l’igual que per a sobreviure en el desert, cal una gran
autoexigència i esforç, però alhora s’incita constantment a tot el contrari
(p.e. a l’hedonisme sense més futur; Lipovetsky, 2007). Encara més, l’aposta a
llarg termini d’una aprofundida formació personal, xoca amb que el capitalisme
cognitiu turboglobalitzat fomenti una gran ansietat i constant exigència: hom
ha d’assumir riscs, reciclar-se, aprofitar les oportunitats de l’entorn,
aprendre i desaprendre. A més, amb el constant canvi tecnològic que torna
obsolets molts coneixement, hom no sap si apostar per una formació molt
específica i ultraespecialitzada, ja que és a tot o no-res. O bé confiar en una
formació més diversificada que —però— pot malbaratar alguns esforços i, per
tant, reduir les possibilitats finals.
El capitalisme cognitiu buida de sentit la vella saviesa,
que era improductiva però permetia comprendre les complexitats de l’existència
i cercar la “vida bona”. També soscava els disciplinats valors, les sòlides
conviccions, les fermes seguretats i les certeses indubtables que imposava el
fordisme i —encara més— les societats premodernes. Ara s’imposa “l’imperi de
l’efímer” (Lipovetsky, 2016) i la ignorància o incultura filles del creixement
malthusià en la informació (Mayos & Brey, 2011) que abdiquen de apamar el
camí per a que les noves generacions puguin “guanyar-se la vida” (com es deia
abans).
Al contrari i no com un altruista gest democràtic, als
joves en formació se'ls deixa sols i individualment competint entre si,
“lliures” i sense la menor guia ni “xarxa protectora” en cas d’error o fracàs.
Alhora però, en tot moment s'avisa —amenaçadorament— que es tingui molta cura a
no equivocar-se ni a defallir, a deixar de ser productiu o rendible, a caure en
l'obsolescència! Vegem algunes importants conseqüències i patologies dels
canvis contemporanis.
Vegeu la totalitat de l’article en els posts:
Véure també: EL GUARDABOSQUES PREMODERNO
EL MODERNO «JARDINERO» Y SUS HOMÓLOGOS
No comments:
Post a Comment