Per explicar els profunds canvis en les actituds majoritàries que ha impulsat pel capitalisme turboglobalitzat i postfordista, Bauman (2007) els compara bellament amb tres grans metàfores.
Reflecteixen les actituds bàsiques davant el món:
- La premoderna seria propera al guardabosc.
- La pròpiament moderna al jardiner.
- I la postmoderna cognitiva i turboglobalizada al caçador.
Reflecteixen les actituds bàsiques davant el món:
- La premoderna seria propera al guardabosc.
- La pròpiament moderna al jardiner.
- I la postmoderna cognitiva i turboglobalizada al caçador.
Analitzem breument les dues primeres i desenvolupem l'última d'acord amb les experiències més recents.
Cal no idealitzar la relació premoderna amb la naturalesa, doncs moltes vegades la humanitat hi ha actuat com un eficaç depredador que ha forçat significatius canvis ecològics. Però encara reconeixent-ho, els pobles premoderns i especialment els preagrícoles es consideraven part de la naturalesa, entesa com un organisme que els englobava i tenia trets divins. Per això, en molts aspectes es consideraven una espècie «guardabosc» que vivia en i de la naturalesa però «obeint-la», ja que la natura era quelcom superior, ja sigui pel seu valor intrínsec, ja sigui per ser obra divina.
Les societats premodernes no poden imaginar-se una altra manera de viure i, per tant encara que puguin depredar notablement l'entorn, es consideren defensores de l'ordre natural i no s'inclouen entre els seus agressors. Té raó Bauman (2007) en què el guardabosc acostuma a actuar amb la concepció que «les coses estan millor sense tocar-les», encara que certament les està «tocant» i canviant contínuament i sovint amb importants efectes. En definitiva: no és el mateix una selva salvatge que un bosc «amb guardabosc», doncs aquest no és un agent neutre ni necessàriament els seus interessos particulars han de coincidir de forma plena amb els de «el seu» bosc.
En tot cas, les societats que s'han configurat sota el model del «guardabosc» no es conceben vivint fora del «seu» bosc, ja que l'identifiquen com el seu lloc natural, part intrínseca de la seva identitat i com el que dóna sentit últim a la pròpia existència. Per a aquestes societats, el bosc és «el món», el seu món i —per tant— en principi no els interessa el que hi hagi més enllà, ni tampoc abandonar-ho. La mentalitat reflectida en molts mites al lalrg de la història correspon a la metàfora del "guardabosc" qui, en la versió més religiosa, ha de protegir les essències eternes i l'ordre sorgit de la creació i dels «mandats» divins.
En les societats estructurades sota l'imaginari que són els «guardaboscos» del seu entorn, és una gran patologia o pecat voler anar en contra del designi dels déus i de l'ordre natural. Pretendre canviar-los és bogeria, un terrible pecat d'orgull i vanitat. Els grecs clàssics van anomenar «hybris» als actes impius, condemnats al fracàs i castigats pels déus. Precisament, ho cometien aquells homes (com Èdip) que creien poder decidir d'acord amb la seva pròpia voluntat sense atendre's al fet que —en el fons— tan sols eren «guardaboscos» dels déus.
Capítulo de Homo obsoletus. Precariedad y desempoderamiento de Gonçal Mayos en ed. Linkgua.
Ver los posts: EL GUARDABOSQUES PREMODERNO
EL MODERNO «JARDINERO» Y SUS HOMÓLOGOS
CAZADORES DE OPORTUNIDADES: COGNITARIADO, PRECARIADO, EMPRENDEDORES
VERDAD, HIELO FRÁGIL Y PENDIENTE RESBALADIZA
Cal no idealitzar la relació premoderna amb la naturalesa, doncs moltes vegades la humanitat hi ha actuat com un eficaç depredador que ha forçat significatius canvis ecològics. Però encara reconeixent-ho, els pobles premoderns i especialment els preagrícoles es consideraven part de la naturalesa, entesa com un organisme que els englobava i tenia trets divins. Per això, en molts aspectes es consideraven una espècie «guardabosc» que vivia en i de la naturalesa però «obeint-la», ja que la natura era quelcom superior, ja sigui pel seu valor intrínsec, ja sigui per ser obra divina.
En tot cas, les societats que s'han configurat sota el model del «guardabosc» no es conceben vivint fora del «seu» bosc, ja que l'identifiquen com el seu lloc natural, part intrínseca de la seva identitat i com el que dóna sentit últim a la pròpia existència. Per a aquestes societats, el bosc és «el món», el seu món i —per tant— en principi no els interessa el que hi hagi més enllà, ni tampoc abandonar-ho. La mentalitat reflectida en molts mites al lalrg de la història correspon a la metàfora del "guardabosc" qui, en la versió més religiosa, ha de protegir les essències eternes i l'ordre sorgit de la creació i dels «mandats» divins.
En les societats estructurades sota l'imaginari que són els «guardaboscos» del seu entorn, és una gran patologia o pecat voler anar en contra del designi dels déus i de l'ordre natural. Pretendre canviar-los és bogeria, un terrible pecat d'orgull i vanitat. Els grecs clàssics van anomenar «hybris» als actes impius, condemnats al fracàs i castigats pels déus. Precisament, ho cometien aquells homes (com Èdip) que creien poder decidir d'acord amb la seva pròpia voluntat sense atendre's al fet que —en el fons— tan sols eren «guardaboscos» dels déus.
Capítulo de Homo obsoletus. Precariedad y desempoderamiento de Gonçal Mayos en ed. Linkgua.
Ver los posts: EL GUARDABOSQUES PREMODERNO
EL MODERNO «JARDINERO» Y SUS HOMÓLOGOS
CAZADORES DE OPORTUNIDADES: COGNITARIADO, PRECARIADO, EMPRENDEDORES
VERDAD, HIELO FRÁGIL Y PENDIENTE RESBALADIZA
No comments:
Post a Comment