L’amic David González explica
que el “malestar europeu” i la duresa cruel dels temps actuals no esclati en una
revolució com la del 1917, perquè avui “no es tracta tant de canviar sinó de
conservar”. I cita una noticia que a molts ens ha deixat bocabadats, d’un dels
països que havien encarat d’una manera més justa la crisi actual: “A Islàndia,
on els banquers van ser jutjats, han tornat els conservadors, els de la
bombolla. És la paradoxa dels nostres dies: ser revolucionari avui -cosa que
semblen no entendre els que continuen llegint la realitat amb els manuals
d'abans del 68- significa estar a favor del (maleït) sistema. I més, si s'està
esfondrant.”
Certament, la majoria de
la gent sembla moure’s entre l’astorament i la pregària. Uns encara maleeixen i
no entenen per què no poden gastar igual o més que abans (oblidant que la immensa
part de la població mundial mai no ho ha pogut fer). Altres ja donen per perdut
aquell benestar i resen per a no caure totalment amb la debacle. Preguen: “Què
no perdi el treball o la casa! Què no m’afectin massa les retallades i pugui
recuperar alguna cosa de les preferents!”
Totes dues actituds són legítimes,
especialment perquè s’ha arribat aquí amb autèntiques estafes i amb corrupció
generalitzada. Entre una “festa” d’estafes, corrupció i despilfarrament
gratuït, se n’ha anat en orris una part del futur de les noves generacions. I
si no que els ho preguntin al jovent! Alguns se senten derrotats abans fins i
tot de plantar cara i lluitar. Només així s’entén que des del 2008 hagin
augmentat en aquest país un 8% els “ni-nis”, els joves que ni estudien ni
treballen, el nivell dels quals ja era aquí especialment alt.
