CRISI PASSIVA? CONTRA LA IDEALITZACIÓ!

L’amic David González explica que el “malestar europeu” i la duresa cruel dels temps actuals no esclati en una revolució com la del 1917, perquè avui “no es tracta tant de canviar sinó de conservar”. I cita una noticia que a molts ens ha deixat bocabadats, d’un dels països que havien encarat d’una manera més justa la crisi actual: “A Islàndia, on els banquers van ser jutjats, han tornat els conservadors, els de la bombolla. És la paradoxa dels nostres dies: ser revolucionari avui -cosa que semblen no entendre els que continuen llegint la realitat amb els manuals d'abans del 68- significa estar a favor del (maleït) sistema. I més, si s'està esfondrant.”

Certament, la majoria de la gent sembla moure’s entre l’astorament i la pregària. Uns encara maleeixen i no entenen per què no poden gastar igual o més que abans (oblidant que la immensa part de la població mundial mai no ho ha pogut fer). Altres ja donen per perdut aquell benestar i resen per a no caure totalment amb la debacle. Preguen: “Què no perdi el treball o la casa! Què no m’afectin massa les retallades i pugui recuperar alguna cosa de les preferents!”

Totes dues actituds són legítimes, especialment perquè s’ha arribat aquí amb autèntiques estafes i amb corrupció generalitzada. Entre una “festa” d’estafes, corrupció i despilfarrament gratuït, se n’ha anat en orris una part del futur de les noves generacions. I si no que els ho preguntin al jovent! Alguns se senten derrotats abans fins i tot de plantar cara i lluitar. Només així s’entén que des del 2008 hagin augmentat en aquest país un 8% els “ni-nis”, els joves que ni estudien ni treballen, el nivell dels quals ja era aquí especialment alt.

La crisi està esdevenint crònica i sembla haver-se endut bastant més que mecanismes d’Estat del benestar que suavitzaven alguns aspectes rellevants d’una societat que també era força dura i cruel. Cal recordar que era un benestar d’uns pocs –relativament a la població mundial- sovint a costa de la gran majoria.

En tot cas no es pot minimitzar el canvi esdevingut en l’anomenat món avançat. El món i la vida hi han esdevingut molt més difícils i cruels amb la crisi post2008. Molts ho estan vivint com Scarlett O'Hara a Allò que el vent s’endugué. Però recordem que aquell feliç i alegre societat anterior a la guerra, ho era en gran mesura perquè hi havia crueltats estructurals com l’esclavisme o el colonialisme! Scarlett O'Hara podia ser tan feliç, entremaliada i frívola per tot el brutal submón que l’alimentava, vestia i feia possible, i del que en part no n’era conscient.

És important recordar-ho, per a evitar que idealitzem la societat que va causar la crisi2008, oblidant que –especialment aquí- estava instal.lada en estafes quasipiramidals, corrupció generalitzada i despilfarrament gratuït. Potser aquesta idealització de la societat precrisi (però que ja tenia en marxa l’ou de la serp de la crisi) és el que explica que s’acabi votant de nou els que van provocar el crac, com a Islàndia. Aquí mateix totes les enquestes destaquen que el càstig electoral al PP només ara comença aparèixer i no oblidem que, els vells i demostrats processos de corrupció, pràcticament no els havien afectat mai.

Potser cap aquí apunta David González amb paraules tan dures com: “Ser revolucionari avui és ser revisionista fins a no poder-ne més. Ser revolucionari avui significa, en darrer terme, aspirar a poder endeutar-se de nou perquè això significaria poder fer-ho.” Ho interpreto en el sentit que l’autèntica revolució ara mateix no és pensar en una utopia llunyana i tan radicalment trencadora que no té prou partidaris ni per a ser intentada, com tenir el coratge de destapar totes les trampes i evitar que es puguin tornar a fer. Cosa que per cert, no s’ha fet en absolut, malgrat les proclames a inicis de la crisi a “reformar el capitalisme”.  

Ser revolucionari ara i aquí (i sense prejutjar ni invalidar futures revolucions, sinó tot el contrari!) és fer fora tots els corruptes dels seus càrrecs i poltrones, jutjar-los amb justícia però sense favoriticismes ni noves corrupteles, i que hagin de complir la condemna corresponent. 

També seria revolucionari passar factura als que van despilfarrar gratuïtament el futur de les generacions venidores i –sobretot- acabar amb la possibilitat i la tendència cap a un despilfarrament crònic i generalitzat que cap societat ni el planeta no es poden permetre. Una societat revolucionària seria aquella capaç de vigilar i prevenir democràticament l'apropiació per part d'alguns del que és de tots, del comú. Seria revolucionària també una societat decent i equitativa on la ciutadania exigeix a tothom rigor, decència, responsabilitat i evitar el malbaratament gratuït; enlloc de perdonar-ho confiant que alguna engruna de la "festa col.lectiva" li caigui també a ell i poder anar medrant. I sobretot prescindint dels enormes costos que això té amb el temps per a les futures generacions.

Cap aquí crec que apunta amb bon criteri l’amic David González. Però no puc acceptar la seva afirmació que a partir del Maig del 68 “es van acabar les ideologies”. Aquesta tesi l’havia defensat ja en 1960 Daniel Bell a La fi de la ideologia. El Maig del 68 no posa fi a la ideologia, sobretot si es parla en plural “d’ideologies” i no en singular com si n’hi hagués una d’essencial o totes fossin el mateix. Al contrari en molts aspectes, els Maigs del 68 (que van ser molts i internacionalment repartits) van representar l’aparició de nous tipus d’ideologies, polititzacions i lluites socials. Evidentment no eren iguals que les anteriors, però això no els fa menys importants, sinó tot el contrari.

És per això que David  valora que “Allò del Maig del 68 va ser més cultural que una altra cosa, i per això, més revolucionari.” I aquí li de donar tota la raó: va ser un esclat revolucionari complexíssim, d’amplíssims efectes globals. Va transformar a la llarga tota la societat fins els costums i la vida quotidiana de la gent. Culturalment va ser riquíssim: l’art, el cinema, la literatura, la filosofia, les ciències socials... van ser profundament impactades. Hom va aprendre a politizar-ho tot, perquè tot el que afecta la vida de la gent és digne de la política. I va representar un gran repte per a l’autocomprensió de la gent. Eren molts -com avui- que es van preguntar per primera vegada que passava amb ells i la societat!

En molts sentits els conflictes del 1968 van representar un nou i inesperat “loop” per a la Generació looping que llavors precisament es consolidava. Uns el van aprofitar per fer un salt endavant d’ambició i de visibilitat pública. Altres s’hi van sentir reptats i van reaccionar per a comprendre aquell inesperat gir social i cultural. Inclús crec que l’anomenat “Gir cultural” es va originar precisament aleshores.

Evidentment no tot va ser positiu, per exemple el poder i les administracions més controladores van aprendre molt dels nous moviments socials i com fer-los-hi front. El gir neolliberal comandat políticament per Margaret Thatcher i Ronald Reagan va beure intensament de la ideologia generada per tota una generació que es va sentir amenaçada pels Maigs, la contracultura, Vietnam, els canvis socials... I es va conjurar, afirmant que ja n’hi havia prou i que calia iniciar el llarg camí que portaria a una nova “hegemonia cultural” o “sentit comú” (conceptes elaborats per Gramsci).

D’alguna manera com veiem, la nit i batalla que avui vivim (i que marcarà el futur) es va plantejar al voltant d’aquells anys de finals del 60’. Vigilem molt –doncs- totes les idealitzacions ingènues (sovint induïdes pels mèdia) ja que hem de construir el nostre futur postcrisi2008 com una nova societat sense els errors i mancances de les anteriors. No valen reedicions impossibles. El futur serà nou o no serà!