El capitalisme turboglobalitzat accelera enormement el temps i la insaciabilitat. Això té conseqüències contradictòries: d’una banda
gràcies al progrés tècnic es “guanya temps” i possibilitats de dur a terme
experiències i possibilitats abans senzillament impossibles. De l'altra banda,
però, com que creixen molt més les noves possibilitats i expectatives de la
gent, resulta que hom té la sensació que “manca temps”, que hi ha “més
escassetat de temps”, que no tenim el mínim temps vital per a fer el que tothom ha de fer o experimentar durant la seva vida.
Així esdevenim inevitablement: insaciables, competim sense fi contra nosaltres mateixos i contra tothomi, hiperconsumistes, abulímics, impacients, zaapejadors, inconstants, irreflexius... frustrats.
