Com narra la llegenda, Europa és objecte de desig, de rapte i potser de partició però -no per part de Zeus- sinó dels nous déus i de les grans potències. Sota mirades cobejoses però també de superioritat i menyspreu, la vella Europa sembla tan ingénua com la princesa mitològica i recull flors distreta mentre se li acosten tres braus perillosos que simulen ser pacífics.
Com diu la llegenda, pujarà Europa al llom d'algun d'ells o deixarà que es posin d’acord en raptar-la? Si és el cas, cap on la portaran? Els fills resultants seran tan magnífics com Minos? Obtindrà l’Europa real presents tan valiosos com un gegant capaç de protegir les costes, un gos que mai deixa escapar la presa i una llança que mai erra el blanc? I potser el més important de tot: amb qui casaran Europa una vegada els tres zeus hagin aconseguit els seus favors?
Amb humilitat, perquè la tasca és árdua, aprofundirem en aquestes qüestions metafòriques mentre estudiem l'evolució de l'Europa real des del seu enlairament tardomedieval, el seu violent imperi colonial, el protagonisme en la traumàtica però revolucionària industrialització, el descens als inferns de les catàstrofes i holocausts d'entreguerres, i la posterior irrellevància quan encara no s'adonava escapistament i consumistament que s’havia ‘suïcidat’.
.jpeg)
.jpeg)
