AMOR I MONSTRE: ENTRE DIFERÈNCIA I SIMILITUD

L’amor neix de la similitud? L’igual estima l’igual? O més aviat la més gran adoració només brolla quan -en mig de l’idèntic i sobre la seva proximitat tranquil.litzadora- destaca una subtil diferència que ens corprèn?

Sens dubte l’estimació requereix una certa proximitat i semblança. Mentiríem si diguéssim el contrari. L'amor entre els que són absolutament diversos és un conte de fades. 

Ara bé també és cert que, sempre el mateix, acaba cansant, ens avorreix i deixa de representar el mínim repte existencial com per a desvetllar-nos i fer que aparegui l’interès. El narcisisme o l'amor excessiu a un mateix acaba sent destructiu o, al menys, tancat, limitat i solitari.

Com diria Linneu, cal sumar a la igualtat de gènere una suggestiva diferència específica que actuï com a gran font de sorpresa, d’atracció, de seducció i d’apertura a tot un nou món que hom desitja profundament explorar.

Segons l’evolució natural, el dimorfisme i la reproducció sexual té a veure amb la necessitat de compaginar la supervivència de la mateixa espècie amb la necessària diversitat. Només així s'introdueixen les necessàries i subtils mutacions que permeten l’adaptació a entorns molt diversos. 

Evidentment el dimorfisme no pot arribar a l'extrem que els dos sexes no es reconeguin com a tals. La completa incommensurabilitat, estranyesa i incomprensibilitat més aviat generen horror (encara que sovint també poden provocar una estranya fascinació). 

És l’experiència del sublim: quan un cicló, la verticalitat d’un penya-segat o les onades embravides del mar amenacen xuclar-nos cap a una destrucció segura. També és l’esglai empàtic que sovint ens provoca el monstre, com exemplifica meravellosament l’inquietant clàssic Freaks de Tod Browning. 

El mostre ens horroritza si bé alhora també ens atreu, precisament per llur radical incommensurabilitat respecte el nostre ésser, la nostra forma de viure, els propis valors i inclús el que entenem per bellesa. 

Vagament notem que el monstre desperta una certa por, barrejada amb repugnància i a la que fàcilment podríem afegir odi, si no fos perquè l'aliè també ho percep i es manté a distància, expectant però evitant generar sensació de perill. 

Llavors i potser només llavors -momentàniament controlats la basarda i el pànic- pot manifestar-se lliurement en nosaltres la curiositat. També sens dubte, apareix aquell paternalisme lleugerament vanitós que ens fa considerar-nos existencialment per damunt de tot el que no comprenem. 

La tendència és que llavors aparegui aquella commiseració amb què esguardem els “desgraciats” que no "poden ser com nosaltres”. És un sentiment que normalment ens fa sentir culpables, en la mesura en què obscurament intuïm que l’estrany, l'altre i el monstruós també té el seu encant, el qual deu apassionar als que “són com ells”.

                                            * * *

Les mudes campanetes silvestres queden fascinades per la meravellosa diferència de la trompa del gramòfon. És més gran, amb un reflex metàl.lic artísticament artificial  i –sobretot- amb el tret monstruós i ontològicament disruptiu de la música. 

És una supercampana que canta! La capacitat de fonar li dona una dimensió nova i inconcebible, que és una crida alhora seductora i amenaçadora com els cants de les sirenes. És el monstre més bell, és monstruosament seductora.

Ha aparegut doncs allò radicalment altre que se superposa seductorament sobre el comú. És una novetat que trenca tot esquema previ i provoca la fascinació del que és superior i alhora incomprensible. No ens ha d'estranyar doncs que obri la complexa dialèctica que pot anar des de l’enamorament i l’amour fou, vers l’horror, el sublim i l’odi. 

La seducció del monstruosament incomprensible sol provocar una reacció negadora i culpable que -si no pot ser reconduïda- sol estructurar-se en dos moments: Primer hi ha un expirar o diàstole de destrucció venjadora i –quan s’ha sacrificat el “boc expiatori”- un inspirar o sístole que apaivaga significativament la nostra angoixa. 

Veiem que –malgrat l’atracció que provoca en les campànules- la gramola deixa del tot indiferents els clavells. Per què no són musicals? Per què són sords? O simplement per què manquen de la mínima commensurabilitat que ofereix la comuna campaniforma?

 

Així es demostra una vegada més que el radicalment altre de l’amor no és l’odi, sinó la indiferència. En realitat, l’odi és la cara paral.lela, enfrontada, bèl.lica i sovint desairada i venjativa de l’estimació. Molt al contrari, només la indiferència certifica la nul.litat i nihilitat tant de l’odi com de l’amor. Llavors tots dos resten units en la seva comunitat escindida, desapoderats i reduïts a un residu desarmat de si mateixos.

                                              * * *

Hem donat per suposada l’analogia formal entre les campànules blaves i la trompa del gramòfon. D’aquí vindria l’atracció entre elles. Paradoxalment, som davant d’una similitud formal sorgida de dues funcions en el fons molt diverses i inclús inverses. 

Les flors en campaneta sorgeixen de la necessitat de conduir els insectes a la font del pol.len. Així podran disseminar-lo i ajudar a la funció reproductiva. En canvi, la campana del gramòfon sorgeix del disseny que afavoreix la màxima difusió del so engendrat per l’agulla fregant el disc. 

Veiem doncs que la mateixa forma té funcions oposades: conduir cap a dins vers el pol.len –al que alhora protegeixen i disposen per a que s’enganxi a les cames i ales dels insectes transportadors-, versus expandir el so arreu des del punt generador minúscul pel fregament entre una agulla i el surcs del disc.

La mateixa campaniforma serveix per atreure insectes a un interior, on seran “contaminats” de pol.len que duran –inconscientment- a altres flors similars. I també serveix pel contrari: expandir arreu sorollosament una font quasi inaudible de música. Són monstruosament diferents i inclús oposats?

Una mateixa forma i –certament- un mecanisme emparentat però bàsicament amb dos objectius oposats: captar insectes a un interior i fer de campana de ressonància del so. Si bé en cert sentit les campànules generen un circuït complet d’entrada i sortida d’insectes, mentre que la trompa del gramòfon només executa –això sí màgicament- la meitat del circuït que expandeix el soroll.   

En la mesura que responen a mecanismes força diversos i –en cert sentit- oposats. La forma en campana que comparteixen té tanta similitud i igualtat com també subtil oposició que, per això, enamora. L’atracció entre campànules i gramòfon neix de la semblança o de la diferència?

O potser és una reconciliació hegeliana que supera l’esquinçament en una nova identitat diversificada que alhora és una diferència reunificada?  

És la màgia i la paradoxa de l’amor que, neix de la proximitat i té per condició la identitat, però esdevé sublim per la subtil alteritat i interna multiplicitat.  

Ara bé per la profunda i estranya concomitància d'amor i odi, fàcilment poden passar de reconèixer-se com a iguals a rebutjar-se com a monstres. Poden passar de la fascinació més sincera al rebuig radical d'aquesta debilitat emotiva que senten en ells. Llavors se senten com uns monstres per haver estimat més enllà del que deurien.

L’amor és crònicament endogàmic ma non troppo.  

                                                                 * * *

Ampliació del llibre Poesofemes – Poemes visuals de Gonçal Mayos i Toni Prat, Badalona: Pont del petroli edicions, 2020, 81 pp, ISBN: 978-84-120925-5-4 Intercalació de Poemes Visuals de Toni Prat i Poesofemes de Gonçal Mayos

Vegeu les Poesofies:

    - ELS JOCS, LES REGLES I LA VIDA
    - AMOR I MONSTRE: ENTRE DIFERÈNCIA I SIMILITUD   
    - LA GUILLOTINA DE LA CONFESSIÓ

    - MERCADERIA MENTAL

    - OMBRA DE L’ÉSSER

    - MIRADA EMMORDASSADA

    - URNA TRINXADORA DE VOTS

    - CONFIDENT: EL DISPOSITIU

    - PORTA D'OBERTURA DOBLE?

    - MEMÒRIA DE FORMA O RECUPERACIÓ DE LA PRÒPIA CONFIGURACIÓ
    - POESOFEMES - POEMES VISUALS 

    - LES FOTOS TAQUEN, ELS SIGNES EMBRUTEN 

    - VÍDEO: POESIA FILOSÒFICA VISUAL DE TONI PRAT     

    - BIG DATA I PETJADA DIGITAL
    - TEOLOGIES DEL BLAT, PANÍS I ARRÒS
    - TEOLOGÍAS DEL TRIGO, DEL MAIZ, DEL ARROZ
    - TEOLOGIAS DE TRIGO, MILHO, ARROZ