L’amor neix de la
similitud? L’igual estima l’igual? O més aviat la més gran adoració només
brolla quan -en mig de l’idèntic i sobre
la seva proximitat tranquil.litzadora- destaca una subtil diferència que ens
corprèn?
Sens dubte l’estimació
requereix una certa proximitat i semblança. Mentiríem si diguéssim el contrari. L'amor entre els que són absolutament diversos és un conte de fades.
Ara bé també és cert que, sempre el mateix, acaba cansant, ens avorreix i deixa de representar el mínim repte existencial com per a desvetllar-nos i fer que aparegui l’interès. El narcisisme o l'amor excessiu a un mateix acaba sent destructiu o, al menys, tancat, limitat i solitari.
Com diria Linneu, cal sumar a la igualtat de gènere una suggestiva diferència específica que actuï com a gran font de sorpresa, d’atracció, de seducció i d’apertura a tot un nou món que hom desitja profundament explorar.
Ara bé també és cert que, sempre el mateix, acaba cansant, ens avorreix i deixa de representar el mínim repte existencial com per a desvetllar-nos i fer que aparegui l’interès. El narcisisme o l'amor excessiu a un mateix acaba sent destructiu o, al menys, tancat, limitat i solitari.
Com diria Linneu, cal sumar a la igualtat de gènere una suggestiva diferència específica que actuï com a gran font de sorpresa, d’atracció, de seducció i d’apertura a tot un nou món que hom desitja profundament explorar.
Segons l’evolució natural,
el dimorfisme i la reproducció sexual
té a veure amb la necessitat de compaginar la supervivència de la mateixa espècie amb la necessària diversitat. Només així s'introdueixen les necessàries i subtils mutacions que permeten l’adaptació a entorns molt diversos.
Evidentment el dimorfisme no pot arribar a l'extrem que els dos sexes no es reconeguin com a tals. La completa incommensurabilitat, estranyesa i incomprensibilitat més aviat generen horror (encara que sovint també poden provocar una estranya fascinació).
És l’experiència del sublim: quan un cicló, la verticalitat d’un penya-segat o les onades embravides del mar amenacen xuclar-nos cap a una destrucció segura. També és l’esglai empàtic que sovint ens provoca el monstre, com exemplifica meravellosament l’inquietant clàssic Freaks de Tod Browning.
El mostre ens horroritza si bé alhora també ens atreu, precisament per llur radical incommensurabilitat respecte el nostre ésser, la nostra forma de viure, els propis valors i inclús el que entenem per bellesa.
Evidentment el dimorfisme no pot arribar a l'extrem que els dos sexes no es reconeguin com a tals. La completa incommensurabilitat, estranyesa i incomprensibilitat més aviat generen horror (encara que sovint també poden provocar una estranya fascinació).
És l’experiència del sublim: quan un cicló, la verticalitat d’un penya-segat o les onades embravides del mar amenacen xuclar-nos cap a una destrucció segura. També és l’esglai empàtic que sovint ens provoca el monstre, com exemplifica meravellosament l’inquietant clàssic Freaks de Tod Browning.
El mostre ens horroritza si bé alhora també ens atreu, precisament per llur radical incommensurabilitat respecte el nostre ésser, la nostra forma de viure, els propis valors i inclús el que entenem per bellesa.
Vagament notem que el
monstre desperta una certa por,
barrejada amb repugnància i a la que
fàcilment podríem afegir odi, si no
fos perquè l'aliè també ho percep i es manté a distància, expectant però evitant generar
sensació de perill.
Llavors i potser només
llavors -momentàniament controlats la
basarda i el pànic- pot manifestar-se lliurement en nosaltres la curiositat.
També sens dubte, apareix aquell paternalisme lleugerament vanitós que ens fa
considerar-nos existencialment per damunt de tot el que no comprenem.
La tendència és que llavors aparegui aquella commiseració amb
què esguardem els “desgraciats” que no "poden ser com nosaltres”. És un
sentiment que normalment ens fa sentir culpables, en la mesura en què obscurament intuïm que l’estrany, l'altre i el monstruós també
té el seu encant, el qual deu apassionar als que “són com ells”.
* *
*
Les mudes campanetes silvestres
queden fascinades per la meravellosa diferència de la trompa del gramòfon. És
més gran, amb un reflex metàl.lic artísticament artificial i –sobretot- amb el
tret monstruós i ontològicament disruptiu de la música.
És una supercampana que canta! La capacitat de fonar li dona una dimensió nova i inconcebible, que és una crida alhora seductora i amenaçadora com els cants de les sirenes. És el monstre més bell, és monstruosament seductora.
Ha aparegut doncs allò radicalment altre
que se superposa seductorament sobre el comú. És una novetat que trenca tot esquema previ i provoca la fascinació del que és superior i alhora incomprensible. No ens ha d'estranyar doncs que obri la complexa dialèctica que
pot anar des de l’enamorament i l’amour
fou, vers l’horror, el sublim i l’odi.
La seducció del monstruosament incomprensible sol provocar una reacció negadora i culpable que -si no pot ser reconduïda- sol estructurar-se en dos moments: Primer hi ha un expirar o diàstole de destrucció venjadora i –quan s’ha sacrificat el “boc expiatori”- un inspirar o sístole que apaivaga significativament la nostra angoixa.
La seducció del monstruosament incomprensible sol provocar una reacció negadora i culpable que -si no pot ser reconduïda- sol estructurar-se en dos moments: Primer hi ha un expirar o diàstole de destrucció venjadora i –quan s’ha sacrificat el “boc expiatori”- un inspirar o sístole que apaivaga significativament la nostra angoixa.
Veiem que –malgrat l’atracció
que provoca en les campànules- la gramola deixa del tot indiferents els
clavells. Per què no són musicals? Per què són sords? O simplement per què manquen de la mínima commensurabilitat que
ofereix la comuna campaniforma?
Així es demostra una
vegada més que el radicalment altre de
l’amor no és l’odi, sinó la indiferència. En realitat, l’odi és la cara paral.lela, enfrontada, bèl.lica i sovint desairada i
venjativa de l’estimació. Molt al contrari, només la indiferència certifica la nul.litat i nihilitat tant de l’odi com de
l’amor. Llavors tots dos resten units en la seva comunitat escindida, desapoderats
i reduïts a un residu desarmat de si mateixos.
* * *
Hem donat per suposada l’analogia
formal entre les campànules blaves i la trompa del gramòfon. D’aquí vindria l’atracció
entre elles. Paradoxalment, som davant d’una similitud formal sorgida de dues funcions en el fons molt diverses i
inclús inverses.
Les flors en campaneta sorgeixen
de la necessitat de conduir els insectes
a la font del pol.len. Així podran disseminar-lo i ajudar a la funció
reproductiva. En canvi, la campana del gramòfon sorgeix del disseny que afavoreix la màxima difusió del so
engendrat per l’agulla fregant el disc.
Veiem doncs que la mateixa
forma té funcions oposades: conduir cap a dins vers el pol.len –al que alhora
protegeixen i disposen per a que s’enganxi a les cames i ales dels insectes
transportadors-, versus expandir el so arreu des del punt generador minúscul pel
fregament entre una agulla i el surcs del disc.
La mateixa campaniforma
serveix per atreure insectes a un interior, on seran “contaminats” de pol.len
que duran –inconscientment- a altres flors similars. I també serveix pel
contrari: expandir arreu sorollosament una font quasi inaudible de música. Són monstruosament diferents i inclús oposats?
Una mateixa forma i –certament-
un mecanisme emparentat però bàsicament
amb dos objectius oposats: captar insectes a un interior i fer de campana
de ressonància del so. Si bé en cert sentit les campànules generen un circuït
complet d’entrada i sortida d’insectes, mentre que la trompa del gramòfon només
executa –això sí màgicament- la meitat del circuït que expandeix el soroll.
En la mesura que responen
a mecanismes força diversos i –en cert sentit- oposats. La forma en campana que
comparteixen té tanta similitud i igualtat com també subtil oposició que, per això, enamora. L’atracció entre campànules
i gramòfon neix de la semblança o de la diferència?
O potser és una reconciliació hegeliana que supera l’esquinçament
en una nova identitat diversificada que alhora és una diferència reunificada?
És la màgia i la paradoxa de l’amor que, neix de la proximitat i té per condició la identitat, però esdevé sublim per la subtil alteritat i interna multiplicitat.
Ara bé per la profunda i estranya concomitància d'amor i odi, fàcilment poden passar de reconèixer-se com a iguals a rebutjar-se com a monstres. Poden passar de la fascinació més sincera al rebuig radical d'aquesta debilitat emotiva que senten en ells. Llavors se senten com uns monstres per haver estimat més enllà del que deurien.
És la màgia i la paradoxa de l’amor que, neix de la proximitat i té per condició la identitat, però esdevé sublim per la subtil alteritat i interna multiplicitat.
Ara bé per la profunda i estranya concomitància d'amor i odi, fàcilment poden passar de reconèixer-se com a iguals a rebutjar-se com a monstres. Poden passar de la fascinació més sincera al rebuig radical d'aquesta debilitat emotiva que senten en ells. Llavors se senten com uns monstres per haver estimat més enllà del que deurien.
L’amor
és crònicament endogàmic ma non troppo.
* * *
Ampliació del llibre Poesofemes – Poemes visuals de Gonçal Mayos i Toni Prat, Badalona: Pont del petroli edicions, 2020, 81 pp, ISBN: 978-84-120925-5-4 Intercalació de Poemes Visuals de Toni Prat i Poesofemes de Gonçal Mayos
Vegeu les Poesofies:
- ELS JOCS, LES REGLES I LA VIDA
- AMOR I MONSTRE: ENTRE DIFERÈNCIA I SIMILITUD
- LA GUILLOTINA DE LA CONFESSIÓ
- AMOR I MONSTRE: ENTRE DIFERÈNCIA I SIMILITUD
- LA GUILLOTINA DE LA CONFESSIÓ
- BIG DATA I PETJADA DIGITAL
- TEOLOGIES DEL BLAT, PANÍS I ARRÒS
- TEOLOGÍAS DEL TRIGO, DEL MAIZ, DEL ARROZ
- TEOLOGIAS DE TRIGO, MILHO, ARROZ
63 comments:
Crec que “ho has brodat” això Gonçal... jo no ho diria més ben dit en un poema visual...
Discrepo, però, amb la teva tesi: “L'amor entre els que són absolutament diversos és un conte de fades”...
Sincerament no crec que això sigui veritat, perquè, sobretot, en les parelles formades per “un home i una dona” això es dona automàticament en totes... Suposo que la constitució biològica condiciona aspectes fonamentals de la ment que a ben segur provoquen diferències “considerables” en la manera de fer de cada gènere.
Sobre el que diu Linneu... no n’entec res... em passa com el filòfof de Linstentain, Olaw Grssell que va dir al contrari però tampoc sé perquè...
Sé que veus un profund abisme entre dones i homes, Toni. És un tema recorrent de molts dels teus millor poemes visuals.
Puc acceptar que el dismorfisme corporal i sexual humà és encara menys profund que el dismorfisme de gènere, existencial i d'actituds entre dones i homes.
Però l'amor a l'absolutament altre seria enamorar-se p.e. d'una cuca.
Per què inclús en considerats "monstres" com "L'home elefant" de David Lynch o en la mencionada Freaks hi ha moltíssima humanitat que no ens pot ser aliena.
Crec que com sempre també tornes a barrejar amor i enamorament...
Tu pots estimar un gos, un gat o una cuca... (jo tinc una amiga que tenia una aranya al quarto de bany i li va durar anys... perquè avisava a tots els convidats que l ‘hora d’anar “wàter” fessin el favor de respectar la “Claudia”...)
Enamorar-te la la cuca de la manera que entenem normalment un enamorament eròtic (per ser precís) penso que ja comportaria la conveniència de consultar-ho amb algun terapeuta d’aquests òrgan vital... con és el cervell...
Avui m'havies sorprès gratament perquè no m'he adonat que continuava i he pensat: mira en Gongal... avui t'ha "regalat" un article dels que t'agraden... curt, clar i cocís...
m'havia quedata amb això... :
L’amor neix de la similitud? L’igual estima l’igual? O més aviat la més gran adoració només brolla quan -en mig de l’idèntic i sobre la seva proximitat tranquil.litzadora- destaca una subtil diferència que ens corprèn?
Sens dubte l’estimació requereix una certa proximitat i semblança. Mentiríem si diguéssim el contrari. L'amor entre els que són absolutament diversos és un conte de fades. Ara bé també és cert que, sempre el mateix, acaba cansant, ens avorreix i deixa de representar el mínim repte existencial com per a desvetllar-nos i fer que aparegui l’interès.
Com diria Linneu, cal sumar a la igualtat de gènere una suggestiva diferència específica que actuï com a gran font de sorpresa, d’atracció, de seducció i d’apertura a tot un nou món que hom desitja profundament explorar.
(llavors he vist...)
Read more »
Em confirmes, Toni, que consideres digne de ser dut a un psiquiatra a qui s'enamora de quelcom realment estrany i totalment altri. I poses l'exemple de l'aranya de la teva amiga.
Per tant amb l'absolutament altre no hi pot haver cap autèntic amor.
I en això la distinció amor i enamorament -que no expliques- no té massa rellevància.
JO em solo regir pel diccionari;
amor
Font Diccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans (2a edició)
Inclinació o afecció viva envers una persona o cosa. Amor paternal, filial. Amor a la pàtria. Amor a la veritat, a la justícia. Posar amor a algú, en alguna cosa. amb amor loc. adv. Amb aquella atenció especial que dicta l'amor a alguna cosa. Estudia amb amor. amor de Déu Amor de [...]
enamorar
Encapritxar, enacaterinar, embadalir. Encaterinava els assistents amb les seves facècies. Encaterinar-se d'algú, amb algú. Encaterinar-se d'unes arracades.
Tu pots estimar algú sense estar-ne enamorat i estimar-lo molt de temps... l'enamorament sols ser una atracció intensa, desenfrenada, passional... que generalment no dura tota una vida... (i pot ser que n'estiguis enamorat sense conèixer-lo... cosa que amb l'estimació és molt més improbable...)
com més vegades t'hagis enamorat a la vida... més te n'adones del que t'acabo de dir...
també hi ha gent -diuen- que no s'enamoren mai... llavors és molt difícil fer-los arribar a concebre aquest tipus de sentiment...
crec que l'amor és molt més "raonable"...
és una mica allò del seny i la rauxa...
també pot ser que t'enamoris i acabis estimant a una persona... (una cosa no està renyida amb l'altre...)
l'enamorament sol jugar més sobre expectatives, en canvi l'amor sol assentar-se sobre fets o situacions més concretes...
Ahir en parlavem amb una meva amiga... -que deia...- : hi ha escritors que m'enamoren i si per casualitat els he arribat a conèixer... trobo que n'hi ha uns quants força quants que no els estimaria mai...
La qüestió és que tant l'enamorament com l'amor són impossibles amb l'absolutament altre. No hi ha diferència en això. Cap ni una.
NO sé què vols dir amb "l'absolutament altre"...
ja fa un quants anys vaig escriure en la contraportada del meu primer llibre de poesia eròtica... :
" La COMUNICACIÓ és per a mi, la satisfacció més gran. Poder fer arribar a una altra persona íntegrament i fidel, sense cap mena de traducció, allò que tu perceps, quan tu vols, és el prodigi que més m’impacta. I estic convençut que només ho puc aconseguir des de la poesia."
Doncs si vols que et sigui siner t'haig de dir que ni des de la poesia malauradament...
Tu mateix has posat l'exemple de l'aranya de la teva amiga, Toni. Això és amor o enamorament? O con insinues en el teu comentari, és més aviat quelcom de psiquiatra?
D'altra banda i segons el teu darrer comentari, penses que no hi ha comunicació possible entre un home i una dona ni -com dius- "si vols que et sigui sincer t'haig de dir que ni des de la poesia malauradament..."
La meva amiga és del Moviment Animalista... -crec que és ben senzill- estima als animals... però no es casaraia amb cap .crec-
no entenc com pots bairrejar el temes estil Prof. Carlolina Perez Ledesma...
El que pretenc dir és que: " Poder fer arribar a una altra persona íntegrament i fidel, sense cap mena de traducció, allò que tu perceps, quan tu vols, esdevé pràcticament impossible..."
totes les percepcions les rebem havent passat el filtre cultural i biològic de cadascú...
jo que tinc la sort de poder saber l'impacte dels meus poemes en els altres... veig que hi ha interpretacions tan dispars que algunes arriban a ser oposades...
(vaig fer un poema eròtic de una parella follant romànticament amb la finestra oberta perquè feia bo i era primavera... i perquè entrés l'olor de la vegetació i el cant dels ocells...)
doncs una bona amiga em va dir: ai uix !!! quin fàstic de poema... els ocels amb la finestra oberta entren i es caguen per tot arreu...
i te'n podria explicar molts més dels que no hi ha cap mena de coincidència amb el lector...
A veure Toni: vols dir que l'Amor (amb majúscules) equival a estimar els animals o estimar una aranya?
A mi tampoc no m'agrada fer mal als animals. Aprecio tota la naturalesa. M'encanten profundament molts paisatges impressionants...
Però l'Amor és quelcom molt rar, escaç i preciós. Lamentablement només l'he sentit realment unes poques vegades i per molt poques persones.
Tu el barreges i confons amb aquests tipus aprecis per sincers que siguin?
"Enamorar-te la la cuca de la manera que entenem normalment un enamorament eròtic (per ser precís) penso que ja comportaria la conveniència de consultar-ho amb algun terapeuta d’aquests òrgan vital... con és el cervell..."
no sé si això no respon al teu comentari: "Tu mateix has posat l'exemple de l'aranya de la teva amiga, Toni. Això és amor o enamorament? O con insinues en el teu comentari, és més aviat quelcom de psiquiatra?"
si et pares en les paraules veuràs que diu "enamorament eròtic" (no exòtic...)
l'enomaremnt en si mateix no explicita gaire sobre del què et pots enamorar... n'hi ha que estan enamorats de la muntanya de Montserrat...
però si ho estan des de l'enamorament eròtic... potser si que millor que visitin un psocoanalista freudià... (que potser s'ho passaran bé tots dos...)
ara m'agradaria que em diguessis - ja que en parles sovint- què és per a tu l'amor i l'enamorament...
Crec que en el fons estem d'acord en què és metafòric parlar "d'enamorament" i "d'amor" aplicat a una aranya. La qual cosa però pot ser molt respectable!
Jo puc dir d'una manera molt metafòrica i real que estic enamorat d'Heràclit i de Plató.
Però insisteixo: crec que aquest "amor" metafòric arrela precisament en la profunda similitud humana que m'uneix a Heràclit i Plató, enriquida de forma sublim per la diversitat molt seductora d'uns grecs clàssics i la seva meravellosa visió de l'existència.
però continues barrejant amor i enamorament... te n'adones...???
"si no és demanar massa" que diria el poeta..." podries donar la teva opinió sobre el què significa per a tu... amor i/o enamorament...???
sisplau...
És que aquí no fa diferència. Afirmo que -al menys jo- no puc estar ni enamorat ni sentir amor per una aranya. Només puc aplicar-hi aquest terme de forma metafòrica.
I això va més enllà de la mera pulsió sexual que crec que tu identifiques amb enamorament! No es redueix a una qüestió sexual.
em dona la sensació que et vols escapolir de respondre la meva pregunta...
ara oblida’t d’aranyes i altres excuses “Corolinenses”... per “pixar fora de test”
i “embolicar la troca... “
"si no és demanar massa" que diria el poeta..." podries donar la teva opinió sobre el què significa per a tu... amor i/o enamorament...???
sisplau... sisplau... sisplau... (per una vegada a la vida... mulla't sisplau...
i sisplau no em diguis el que en pensava en Platò, en Hegel, en Marx -un dels germans-, ni el filòsof de liechtenstein...
Veig l'enamorament com la fase inicial, amb sensacions molt intenses i de duració no massa llarga on es constitueix un molt poderós vincle emotiu i personal.
En canvi l'amor és aquest mateix vincle emotiu i personal consolidat, estès en el temps, en el fons més sòlid però amb sensacions més apaivagades.
però continues barrejant amor i enamorament... te n'adones...???
l'amor crec que implica una corresponsabilitat... i si no hi és, acaba per destruir-se ... (ja que tu saps ben bé que jo considero que no és gratuït ni que ve del cel...)
l'enamorament pot ser molt específic i d’una sola persona - a vegades intransferible -... això ho explica molt bé el prof. Francesco Alberoni... de la Universitat de Milà...
amb aquest paràgraf crec que de forma subliminal et refereixes directament a l'amor i a l'enamorament...
"Sens dubte l’estimació requereix una certa proximitat i semblança.
Mentiríem si diguéssim el contrari.
L'amor entre els que són absolutament diversos és un conte de fades."
____________________________________________________ Amor
"Ara bé també és cert que, sempre el mateix, acaba cansant, ens avorreix i deixa de representar el mínim repte existencial com per a desvetllar-nos i fer que aparegui l’interès."
______________________________________________________l'aparició d'aquest interés pot molt
ben ser un enamorament
He deixat ben clares les diferències. Però és clar que tenen a veure, Toni. O és que creus que enamorament i amor no tenen res a veure? Això és el que dius? Em sembla una barbaritat.
D'altra banda crec que hi ha enamoraments (més) però també amors (menys) solipsistes, "d’una sola persona", "intransferibles", platònics, que es viuen amb distància i sense ser correspostos.
jo crec que des del començament també he deixat ben clares les meves idees i t'ho torno a penjar per si s'ha anat esfuminant...:
"JO em solo regir pel diccionari;
amor
Font Diccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans (2a edició)
Inclinació o afecció viva envers una persona o cosa. Amor paternal, filial. Amor a la pàtria. Amor a la veritat, a la justícia. Posar amor a algú, en alguna cosa. amb amor loc. adv. Amb aquella atenció especial que dicta l'amor a alguna cosa. Estudia amb amor. amor de Déu Amor de [...]
enamorar
Encapritxar, enacaterinar, embadalir. Encaterinava els assistents amb les seves facècies. Encaterinar-se d'algú, amb algú. Encaterinar-se d'unes arracades.
Tu pots estimar algú sense estar-ne enamorat i estimar-lo molt de temps... l'enamorament sols ser una atracció intensa, desenfrenada, passional... que generalment no dura tota una vida... (i pot ser que n'estiguis enamorat sense conèixer-lo... cosa que amb l'estimació és molt més improbable...)"
Són dos aspectes importants però no tan oposats ni diversos.
Crec que sovint darrera la diferenciació radical i excessiva hi ha prejudicis.
Amb pathos arrauxat i adolescent, uns es moren de ganes de dir que només l'enamorament val la pena i que l'amor és redueix a la seva versió descafeïnada, traïda, adulterada, fossilitzada, desvitalitzada i muribunda.
Altres -lluint orgullosament el seu seny i autocontrol- es moren de ganes de dir que només l'amor val la pena ja que l'enamorament és només sexualitat primària, "enconyament", visceralitat i bogeria que afortunadament es "cura" amb el temps i l'edat.
A uns i altres els diria que no simplifiquin, que reconeguin la profunditat de la relació entre amor i enamorament, i que s'adonin que cadascun aporta una experiència esplèndida, necessària i inclús imprescindible.
Que intentin superar la respectiva impossibilitat d'experimentar la riquesa de l'aspecte que neguen.
jo crec que per saber bé què és l'enamorament has d'haver passat per l'experiència... altrament tot es pot ficar tot en el mateix sac...
és com si diguéssim que futbol i Handbol tot és esport amb lleugeres diferències entre ells... un es juga amb les mans i l'altre amb els peus... però la base principal és la pilota...
d'aquesta manera el món es redueix moltíssim... encara no sé perquè tants filòsofs s'han trencat el cap per entendre conceptes que aparentment són molt semblants...
En la línia del que dius, començo a pensar que tu, Toni, no t'has enamorat mai.
M'explico: Com d'altres que conec, estàs enamorat de l'enamorament. Què no és exactament el mateix!!!!!!!
També sembla que mai no has sentit amor... quan no es confon amb l'enamorament!!!!!
Sembles dels que pensen que l'amor és prescindible i ridícul.
això de tenir una bola de vidre ja va més enllà de la Filosofia... crec...
(també sol ser un recurs de la gent que no se’n surt per lògica...)
1. clarividència
Font Diccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans (2a edició)
Qualitat de clarivident. En parapsicologia, percepció extrasensorial d'objectes o de fets passats o futurs. [...]
1. endeví endevina
Font Diccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans (2a edició)
Persona que pretén endevinar les coses futures o ocultes per mitjans sobrenaturals. a l'endeví loc. adv. A les palpentes. [...]
Bé, em vas dir que digues clarament el que penso, sense recórrer a filòsofs, clàssics i grans cites. I ho he fet.
Llavors ara és el moment que diguis tu, Toni, que penses exactament què és enamorament i què és amor.
I mirar al diccionari no és mai la resposta. Seria massa fàcil.
jo crec que si a hores d'ara m'has de preguntar que és enamorament i que és amor.. Gonçal... penso que necessitem un mediador/traductor... com segurament el necessiten també els que volen explicar als espanyols el que és l'equitat entre Estats donant per descomptat que Espanya i Calalunya ho són...
Bon intent d'escapolir-te, Toni ;-D
Tens cap problema per a explicar-te clarament?
crec que el problema el tens tu... perquè si repasses els escrits m'he explicat clarament dues vegades... i tu no...
JO em solo regir pel diccionari;
amor
Font Diccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans (2a edició)
Inclinació o afecció viva envers una persona o cosa. Amor paternal, filial. Amor a la pàtria. Amor a la veritat, a la justícia. Posar amor a algú, en alguna cosa. amb amor loc. adv. Amb aquella atenció especial que dicta l'amor a alguna cosa. Estudia amb amor. amor de Déu Amor de [...]
enamorar
Encapritxar, enacaterinar, embadalir. Encaterinava els assistents amb les seves facècies. Encaterinar-se d'algú, amb algú. Encaterinar-se d'unes arracades.
Tu pots estimar algú sense estar-ne enamorat i estimar-lo molt de temps... l'enamorament sols ser una atracció intensa, desenfrenada, passional... que generalment no dura tota una vida... (i pot ser que n'estiguis enamorat sense conèixer-lo... cosa que amb l'estimació és molt més improbable...)
Jun 14, 2020, 12:58:00 PM
Blogger toni prat said...
això de tenir una bola de vidre ja va més enllà de la Filosofia... crec...
(també sol ser un recurs de la gent que no se’n surt per lògica...)
1. clarividència
Font Diccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans (2a edició)
Qualitat de clarivident. En parapsicologia, percepció extrasensorial d'objectes o de fets passats o futurs. [...]
1. endeví endevina
Font Diccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans (2a edició)
Persona que pretén endevinar les coses futures o ocultes per mitjans sobrenaturals. a l'endeví loc. adv. A les palpentes. [...]
Jun 15, 2020, 9:31:00 PM
Digues què és el què no entens... i m'hi ramblajaré més sobre el tema... a mi m'agrada parlar d'això...
però en casastellà hi ha un refrany que diu: "No hay peor entendedor que el que no quiere entender".
si fas alguna pregunta concreta miraré de ser igual de concret en la resposta...
La pregunta concreta és: que penses tu -Ton i- que és l'amor i què l'enamorament?
Els diccionaris no sempre diuen el mateix i hom pot filar una mica més prim.
mira Gonçal... per a no invertir massa temps fent aquestes definicions que segurament em portarien a haver de ser molt precís a cada paraula que usés i això se’m faria llarg, ja que no penso escriure un llibre sobre el tema... he buscat a internet un text que més o menys em satisfés per posar-lo com un referent del que “jo” opino... (està en castellà i prefereixo passar-te’l així mateix perquè una bona traducció també porta el seu temps i per altre cantó crec que no cal...)
https://lamenteesmaravillosa.com/diferencias-entre-amor-y-enamoramiento/
Precisament... -ara que me’n recordo- tinc un poema visual sobre l’enamorament...
Potser és una manera prou clara per resumir el que “jo” en penso
https://www.poemesvisuals.com/search?q=228
Jo crec, entre altres coses, que tenir un projecte en comú o un tema en comú sol enriquir, almenys durant un temps que pot ser molt llarg, l'amistat. Per exemple, compartir un videojoc on line o parlar de temes com la filosofia entre d'altres. No faig broma, ho penso realment.
Potser una de les diferències clau entre enamorament i amor és que l'amor i l'amistat solen compartir un projecte a llarg termini.
En canvi l'enamorament el pot tenir (al menys potencialment): en el sentit que l'emotivitat hi és absoluta i molt forta. L'enamorat pot pensar que vol l'altra persona per tota l'eternitat... I evidentment sovint l'amor més llarg i compartit sol començar amb l'enamorament.
Però, d'altra banda, l'enamorament pot ser molt individual i unilateral. L'altra persona es pot inclús espantar. De tal manera que (sobretot si no és correspost) pot ser molt solipsista i flor d'un dia.
L'enamorat pot desenamorar-se tan ràpidament, sense ni adonar-se i ni comptar massa amb altri, com quan es va enamorar.
Un enamorat Gonçal... no pot tenir mai... la capacitat de pensar que es pot desenamorar ni ràpidament ni lentament ni de cap manera... "sense ni adonar-se i ni comptar massa amb altri, com quan es va enamorar."
un enamorat també es pot morir "sense ni adonar-se i ni comptar massa amb altri, com quan es va enamorar."
un enamorat pot ser que ho estigui individualment i per la seva dissort -penso- unilateralment...
un enamorat pot espantar a l'altra persona... té aquesta capacitat i possibilitat...
un enamorament pot ser "flor d'un dia"... (perquè no...???)
un enamorat desitja que sigui a llarg termini... (però l'enamorament és menys controlable que l'amor... generalment...)
un enamorat -per ser-ho- ha de viure en l'emotivitat més absoluta i forta...
amb tot això crec que estem d'acord... (de que l’especulació el càlcul fred, la dosificació, l’anàlisi demoscòpic, i altres artefactes de mesurament físic i palpable... considero que fan impossible la possibilitat d’ estar enamorat... )
Vols dir que a un enamorat també li pot caure -com a tothom- un text al cap, Toni? No acabes d'expressar cap a on vols anar. Em sembla.
D'altra banda no m'agrada la moralina. És difícil i antipàtic jutjar altri (i més si és enamorat) sense estar en la seva pell.
Crec que el més interessant és intentar pensar i comprendre que passa realment quan algú (inclús nosaltres mateixos!!!) s'enamora.
Hi ha certes preguntes que crec que denoten el grau d’implicació sobre el tema en qüestió...
és com si algú va a futbol i es creu que en sap però comença a demanar als espectadors del costat "perquè s'hi juga amb una pilota esfèrica i no cúbica" o perquè hi ha dues porteries al camp i no tres...??? -segurament els espectadors que l'envolten li començaran a fer vores i es quedarà sol... perquè hi ha "diàlegs" que necessiten d'un cert equilibri cognitiu entre els participants i una certa coherència... i començar de zero pot resultar feixuc, incòmode i inoportú...
"D'altra banda no m'agrada la moralina. És difícil i antipàtic jutjar altri (i més si és enamorat) sense estar en la seva pell."
No pretenc donar lliçons a ningú... però des de la meva experiència crec que puc determinar a base d'una observació més o menys intensa sobre una persona i augurar -des del meu parer – si aquesta persona ha estat no enamorada... o no...
i crec que amb aquest discurs: "amb tot això crec que estem d'acord... (de que l’especulació el càlcul fred, la dosificació, l’anàlisi demoscòpic, i altres artefactes de mesurament físic i palpable... considero que fan impossible la possibilitat d’ estar enamorat... )"
no pretenc predicar cap "moralina" sinò evidenciar que preguntar si "pot ser negre el caball blanc de "santiago"... trobo que és un antegonisme a considerar...
A vegades costa seguir-te i entendre't, Toni. A on vols anar?
Lo de la moralina i no parlar sense posar-se en la pell d'altri és general i passa molt.
Què vols dir amb "l'especulació el càlcul fred, la dosificació, l’anàlisi demoscòpic, i altres artefactes de mesurament físic i palpable... considero que fan impossible la possibilitat d’ estar enamorat... )"?
que un enamorat no pot jugar amb "l'especulació el càlcul fred, la dosificació, l’anàlisi demoscòpic, i altres artefactes de mesurament físic i palpable.." tot això és totalment antagònic amb l'enamorament...
l'enamorament és un estat d'alienació, de bojor, d'anormalitat, de delirium tremens, de desequilibri, de desvari, d’eixelebrament, de follia, de frenesí, de furor, d'imprudència, d'insensatesa, d'irracionalitat, de psiquisme...
Pot ser una manera de detectar falsos enamoraments.
Encara que si un burocrata perfeccionista s'enamora potser encara actua més buròcratament i li envia frenèticament requeriments i actes notarials a l'estimada!!!!!!
Deu ser terrible el seu delirium tremens!!
crec que són preguntes que descarten la possibilitat de què aquest xicot ni cap de la seva especie puguin estar mai en l'estat d'enamorament que jo defineixo...
a vegades hi poden haver preguntes Gonçal... o comentaris capaços de generar un cert tipus d’incoherències que acabin sent difícils de pair per l’interlocutor... inclús el poden molestar...
Un dia en Terenci Moix explicava que no es recomanable fer qualsevol tipus de pregunta... ja que n’hi ha que, tot i fer-les amb la màxima educació i respecte... poden ferir la sensibilitat de la persona que estàs invitant a participaré el “teu” diàleg...
Ell deia que una vegada baixant per les Rambles va veure una noia que molt bonica i vestida de manera sexualment provocadora... i es va dirigir cap a ella amb tota la correcció del món per de manar-li: senyoreta... vostè és puta...??? i la reacció d’ella va ser instantània... amb qüestió de dècimes de segon en va trobar un fort cop de “bolso” als morros que li va fer trontollar totes les dents”...
no tot val a la vida i continuar insistint en la pregunta de "si "pot ser negre el caball blanc de "santiago"..." em trasllada en un món submarí diagogant amb una comunitat de besuscs... -metafòricament parlant-
A risc de mereixem un cop de bolsa, crec que també els buròcrates poden enamorar-se a la seva manera.
A la pel·lícula L'àngel blau de Josef von Sternberg (1930) un professor molt seriós i entenimentat (precisament de filosofia!!!!!!) cau sota totalment l'influx foll de Marlene Dietrich.
Suposo que "torres més altes" cauen tot sovint.
parpelles closes i
al buit sense ales
ni temps ni traves
l'enamorament és com el Covid 19 que diuen que té àmbits concrets, ni té fronteres, ni classes socials ni colors de pell...
l’únic que passa és que a la persona encomanada pel patogen se li transformen moltes coses del seu organisme... així també jo crec que d'una altra manera ho fa l'enamorament...
segurament que aquest professor tan seriós de Filosofia se li devia moure el terra si és que es va enamorar de veritat...
jo crec que em vols fer dir que el cavall blanc de "Santiago" era negre i vas buscant -el que tu creus- escletxes per on colar-te- i per provocar-me contradiccions... m'agrada... i m’avorreix al mateix temps... No puc fer-me càrrec que em costi tan de fer-me entendre...
en fa sentir la gran dificultat que hi dei haver per poder explicar un castell de focs a una persona cega de naixement...
No sé perquè estàs a la defensiva en aquest tema, Toni. En d'altres estàs molt més tranquil. Si bé sempre jugues a la provocació.
En tot cas has de veure l'Àngel blau. ÉS una peli dura i provocadora, potser molt excessiva però impressiona. El profe que acaba caient però que molt, molt... creia que era immune.
no crec que estigui a la defensiva tot contrarestant opinions oposades a les meves...
això si que m'agradaria...
sinó que crec més aviat que és una "defensiva" similar a la de la noia del Terenci Moix... i amb efectes repetitius... com si em trobés jugant a pilota basca...
jo sóc molt més amant del tennis... o del ping-pong...
Doncs deixem la qüestió de l'enamorament per a una altra ocasió.
Vaig a penjat un nou post.
molt bé... molt bé...
Post a Comment