Considerem el gravat més famós de Durer com un veritable i impressionant poesofema, la nostra interpretació del qual sintetitzem aquí. El descriurem amb precisió per a poder desconstruir-lo creativament.
El gravat presenta un escenari de capvespre, en clarobscur i sota les darreres llums del dia. Per això els raigs del Sol arriben gairebé horitzontals i per l'esquerra enfocant l'arcàngel en primer pla i assegut en una espècie de petit esglaó. Gairebé enlluernen alguns plecs de les seves faldilles, del braç, de l'espatlla i de l'ala esquerra en comparació als molt enfoquits de la dreta. Per això costa veure'n també la cara de l'àngel, el que té a la falda i a la mà dreta. D'aquesta manera Durer aconsegueix que refulgeixen de manera magnífica els seus ulls, que concentren tota la força del conjunt.
La llum rassant fa brillar també una esfera i les parts il.luminades d'un gos ajagut, d’un gran poliedre i de molts estris dispersos pel terra. Evidentment la llum destaca també la campana, el rellotge de sorra i la balança penjats en la paret de la torre al voltant de la qual es reuneix el primer pla de l'escena. S'hi inclou un querubí assegut damunt d'una gran roda de molí, al costat d'una escala de fusta i del qual veiem brillar petites parts de l'esquerra del front, de l'avantbraç i de la cama.
Lluny i per tant il.luminats des de darrera de la torre, destaquen parts d'un poblet marítim, del mar, d'unes muntanyes i un magnífic arc de Sant Martí. Ja no amb llum reflectida sinó pròpia, brilla irradiant tot el cel un cometa amb la seva enorme cua. Per decisió de l'artista també brillen clarament les ales desplegades d'un ratpenat amb el nom del gravat 'Melencolia I'.
Tota l'escena està extremadament quieta, amb el cel i la mar absolutament en calma, però l'enorme presència d'un arc de sant Martí, incolor per la creixent obscuritat del capvespre, indica que poc abans ha plogut i, tal vegada, hi ha hagut una tempesta. Ara però, la més absoluta passivitat presideix les dues figures angèliques comentades, que están assegudes immòbils i indiferents als molts estris oblidats.
Tot a la torre tansmet una gran quietud: l'escala recolçada, balança perfectament equilibrada, el rellotge de sorra paralitzat just al mig del seu buidar-se, la campana (d’alarma?) absolutament silenciosa i el quadrat màgic de 4x4 números que sempre sumen 34 en vertical, horitzontal i diagonalment. Són elements que suggereixen la tranquilitat i l'equilibri perfecte de just quan s'imposa la pau després d’una tempesta i el món es pren un descans de qualsevol moviment, neguit i potser inclús conflicte físic.
Ara bé, el fet que hi hagi molts objectes d’ambit tècnic desperdigats desordenadament al voltant dels dos àngels com si haguessin estat usats fins que foren abandonats amb certa despreocupació, posa de manifest que hi va haver un moment previ de més activitat. S'hi poden veure un compàs, una pedra de molí, un forn d'alimentació automàtica o athanor, un poliedre -Jaume Mayos ha demostrat que és a mitja transformació a partir d’un cub de pedra- amb un martell al terra, una esfera, un cartabó, un parell de pinces, un ribot, una serra de mà, un regle, tres claus i una mena de xeringa.
Malgrat que en els dos àngels no hi ha cap moviment sinó només silenci, quietud i passivitat, tampoc no s’hi percep relaxament, pau, conformitat, ni adormiment, sinó melangia, cert avorriment i d'altres tensions espirituals. Això és especialment perceptible en la imponent figura de l’arcàngel que -certament- seu despreocupant-se del llibre i del compàs que té en la seva mà dreta, no els vol fer servir ara mateix, sinó que més aviat juga amb ells després d'haver-los usat poc abans.
La seva posició i expressió és taciturna, ensimismada però també aixeca una mirada viva on refulgeix el blanc dels seus ulls estabanats. A diferència del querubí, del gos, etc. mostra una tensió espiritual que indica que -en qualsevol moment- podria aixecar-se sobtadament i trencar la calma tensa que ho domina tot. L'arcàngel du un vestit luxós, embellutat, que reflecteix fortament els raigs del Sol i -en el seu front- una garlanda que sembla coronar-lo com artista i geni. Pot ser una referència al mateix Durer ja que mostra coincidències amb alguns autoretrats -p.e. els cabells llargs-, però la foscor de la cara impedeix anar més en aquesta interpretació.
Com hem dit, té sobre la falda un llibre, un compàs a la mà i un joc de claus i una bossa al cinturó, però no els presta atenció perquè -mentre recolça la galta en la mà- aixeca la mirada tot enyorant la inspiració que el va coronar però que, de moment, l'ha abandonat. També abstrets en ells mateixos, però subordinant-s'hi, fent-li companyia i esperant-lo per activar-se hi ha el querubí grassonet -que avorrit juga distret amb una petita pissarra- i un galg esquàlid i envellit que dorm arraulit al terra.
Els envolten els mencionats estris i eines que insinuen anteriors moments d’intensa activitat tècnica i intel.lectual, però que ara no desperten cap interès. Resten abandonats sense cap ordre on foren usats per darrera vegada tot suggereix que la tensió manifesta en la figura principal de l’arcàngiel té a veure amb el seu abandonament en una situació anterior molt més atrafegada, plena d’activitat i, potser, més inspirada. Tot això ara ha desaparegut, no hi és, però hi està aludit com a mancança i absència. La inspiració ha fugit, l’activitat ha cesat, els treballs a mig fer s’han abandonat, ja no es fan servir les eines i -inclús- no se'ls presta cap atenció.
La força de la mirada de l’arcàngel indica malestar, insatisfacció, descontent, rebel.lió i inclús enyorament per la situació de passivitat i impàs. Quan hom li mira els ulls sent que pot recuperar l’activitat en qualsevol moment. En els humans la melangia és un estat d’ànim que sol bloquejar l’acció i abstreure del context immediat. A canvi, però, projecta el pensament vers reflexions abstractes, estats d’ànim ensimismats o records més o menys llunyants. La melangia se sol associar a una certa tristesa i a caràcters reflexius, els quals però -en d'altres circumstàncies- poden ser molt actius i -tal vegada- alegres.
La melangia és un estat d'ànim d'alguna manera temporal més que no permanent. És una tendència que el melangiós sol manifestar de manera reiterada o recorrent però no necessàriament de forma permanent i sense alternativa. Ja que el melangiós no és equivalent al rendit, a l'abandonat, al completament derrotat o a l'eternament deprimit, els quals en tot cas serien el grau extrem i ja definitu de la melangia.
Els ulls radiants de l'arcàngel de Durer mostren la creativitat de la melangia que -pel geni, l'artista i el creador- pot permetre una autèntica tempesta d'idees, facil.litant que en qualsevol moment pugui trencar la calma i passivitat del món. El pare de la medecina, Hipòcrates, va associar la melangia a l’humor saturnià, a la bilis negra i a la tendència recorrent a la meditació filosòfica i a un cert abandonament del món. Però, com suggereix el gravat i poesofema de Durer, el melangiós no rendit sempre aspira a retornar i canviar el món i -quan ho intenta- pot mostrar-se molt actiu i -inclús- ple d'entusiasme.
Tots els revolucionaris han estat també melangiosos perquè -per a canviar el món- cal retirar-se momentàniament quan hom troba a faltar un projecte vital engrescador, quan el sent trontollar o quan necessita renovar-lo.
Només en el retir melangiós, hom pot veritablement reprendre forces, planificar racionalment l'estratègia, adquirir la mirada fulgurant de l'arcàngel de Durer i emergir amb força per arrossegar tothom a l'activitat més ilusionadora, eficaç i frenètica.
Llavors, el melangiós ha recuperat la força de l'esperit, assenyala el camí com un cometa i mobilitza els querubins avorrits, els galgs cansats i inclús els estris innerts convertint-los en armes revolucionàries en la transmutació d'un món que així deixa d'estar paral.litzat i fossilitzat.
No comments:
Post a Comment