Ramon
Valls Plana és –sens dubte- un filòsof fascinat per la dificultat i la
necessitat de crear un “nosaltres”. No és simplement que, en el seu molt
influent llibre de 1971 sobre la Fenomenologia de l’Esperit de Hegel, la
interpretés com un procés “Del jo al nosaltres”. Aquest no és simplement una
metàfora afortunada (que ho és molt), ni tan sols una molt bona línia
interpretativa i –inclús- una significativa línia d’investigació acadèmica (que
també ho és). “Del jo al nosaltres” explicita també la principal preocupació
filosòfica i inclús personal de Ramon Valls: com és possible un “nosaltres”?
Quin tipus de “nosaltres” pacifica els jos i evita la guerra de tots contra
tots?
Per
això, Valls no s’interessa per qualsevol tipus de “nosaltres” sinó per un de
molt específic (polític, real efectiu i, sobretot, monopolitzador de la
violència). Per aquest motiu –com veurem- Valls rebutjarà contundentment altres
versions o intents de construir un “nosaltres”: com a església, com a classe,
com a cultura o nació, com a societat civil o justaposició de jos, com a opció
moralista i –finalment- com a emotivitat.
Com a realista polític, Valls no s’enganya i sap que els conflictes d’interessos continuen dintre de les institucions mateixes de l’Estat, ara bé com a idealista hegelià creu que en l’Estat s’objectiva aquest conflicte, inevitablement s’hi pacifica (encara que sigui amb la “pau dels cementiris”) i hi transita a “judici de la Història” (Weltgericht). Aquesta qüestió era omnipresent en les classes i els debats que les solien acompanyar; també és sobreentesa en moltes de les seves intervencions públiques. Així ho havíem pensat quan n’érem alumne o el sentíem en diversos debats públics o acadèmics, i ho vam comprovat especialment en analitzar la publicació del 2003 Ètica per a la bioètica i a vegades per a la política.
