Gonçal Mayos PUBLICATIONS

Gonçal Mayos PUBLICATIONS

ht tp://orcid.org/0000-0001-9017-6816 : BOOKS , BOOK CHAPTERS , JOURNAL PUBLICATIONS, PRESS, Editor, Other translations, Philosophy Dicti...

Mar 21, 2020

CONFINAMENT: RETORN A L'EXCLUSIVISME?


La societat del confinament està canviant profundament els hàbits i les subjectivacions? Nega l’ideal immediatista de presencialitat?

La societat del confinament tornarà a fer exclusiu el viatjar? Trenca el model “low cost” de turisme i consum? El retorna a l’elitisme aristocratitzant dels orígens?

El “jo hi he estat” tornarà a ser molt limitat i elitista? De nou serà només patrimoni d’una nova i molt reduïda jet-set o jet-society?


Cal recordar que els “tours” dels joves aristòcrates per Europa iniciats en el segle XVIII, van ser l’antecedent del tour-isme actual. El "satànic" Lord Byron hi ironitzava quan insistien en visitar-lo en el seu exili daurat a Suïssa i Itàlia on era l'antecedent de la posterior jet-set. 

Després van venir els luxosos i exclusius viatges en tren i en transatlàntics a vapor, on segons Agatha Christie s'entretenien resolent misteris detectivescs. 

És una nova aristocràcia més global, mediàtica i projectada a la mirada envejosa de la gent. Uneix diners, poder i glamur però no es tanca a Versalles ni als seus palaus. Ja no es dedica a controlar les seves propietats ni territoris. Al contrari s'obre al món i vol experimentar la Terra sencera en el que té d'interessant. Alhora vol que el món i tota la gent la vegi... i l'envegi. L'escenari ja és mundial i turboglobalitzat.

Com indica el seu nom, la jet-set apareix pròpiament amb la velocitat i la comoditat dels avions, dels jets. Neix i creix amb l’aviació, la qual –alhora- popularitza fins convertir-la en el somni de les classes mitjanes i les masses populars. Així com l'automòbil és signe de mobilitat familiar i la moto d'emancipació juvenil trencadora (el Marlon Brando de The Wild One -1953- i Easy Rider -1969- de Dennis Hopper), el jet esdevé el cim de l'autonomia de moviments dels poderosos globalitzats.

La societat del confinament sobretot sembla reaccionar en contra del creixent tràfic aeri. De forma paradoxal perquè l'experiència més estesa avui de confinament són precisament les línies aèries low cost! En molts sentits elles han estat les primeres en destruir el somni inspirat per la jet-set i en anticipar la societat del confinament. Actualment el confinament més estressant és el passatge turista d'un avió, inclús en els casos on la pantalla digital serveix per a evadir-se del claustrofòbic espai.

Però primer va caldre que les victòries tecnològiques de l’era heroica convertissin l’aviació en un mitjà fiable i còmode. Lindbergh havia creuat l’Atlàntic en 1927 sense poder reposar combustible ni inclús saltar de l’avió si ho hagués necessitat. El dirigible Hindenburg va haver d’explotar en 1937 per a que l’aposta per l’avió fos universal. 

La Segona Guerra Mundial es va guanyar en gran mesura des de l’aire a Europa i Extrem Orient amb bombardejos massius, dels quals Gernika i Barcelona en van ser només la inauguració en 1937. El bolet atòmic sempre sembla molt menys perillós des del bombarder Enola Gay mentre s'allunya d'Hirosima a tota velocitat. Vist a peu pla és una altra cosa, ja que llavors hom ja ha fet tard per fugir.

Amb el triomf tecnològic màxim d'haver conquerit l'aire, els que administren la postguerra mundial i n'acumulen els diners, el poder i les bones relacions van assumir el nom de Jet-set. Llavors volen -decideixen volar- perquè volen –desitgen- que el món els (re)conegui. Centren l’atenció recorrent el món en avió i, baixant d’ell, passen a qualsevol altre mitjà de transport glamurós: vaixell, Rolls-Royce, cotxe de cavalls, telefèric, canoa, camell... 

Esdevenen el primer star system realment globalitzat. Federico Fellini en satiritza els valors i comportaments en la famosa pel.lícula La Dolce Vita de 1960. Just un any després Blake Edwards i sobretot Audrey Hepburn salven in extremis la Jet-set de l’àcid de Truman Capote a Breakfast at Tiffany's

Paral.lelament, les revistes del cor triomfen amb el triomf de la Jet-set. Propugnaran uns valors espectacularitzats que seran els mateixos... però aigualits, familiars, matrimonials i més ascètics. Hollywood els assumirà i propagarà. En som els fills... bastards?

L’exemple de la Jet-set, depurat pels paparazzi i magnificat pels mass media, s’estén progressivament al conjunt de la societat. S’imposen els desigs del “jo hi he estat”: presencialitat, moviment, acceleració, immediatesa, distinció, visibilitat pública... Encara són hegemònics, però continuaran pretenent ser universals, per a tots? 

O retornaran a una estricta minoria? Seran només l’1% dels que han multiplicat la seva riquesa des de les crisis econòmiques 2007-2009? La nova classe global guanyadora del capitalisme turboglobalitzat i “patrimonial” (Thomas Piketty) serà la nova jet-set que podrà superar i evitar la “societat del confinament” però només per a ella mateixa? 

La Jet-set de finals dels 1940 i dels 1950 va imposar la idea que viure vol dir anar on se’ns ha mostrat que hi ha “La Vida”, emular les experiències dels que "viuen" més, més ràpid, més glomurosament, més còmodament, més promiscuament, més elitistament...

Ens va ensenyar a confondre la vida amb llogar espais i instants que volem retenir estúpidament amb “souvenirs” ridículs. Primer van ser les torres d'Eiffel o de Pissa però la culminació fou la multipropietat (afortunadament ja dessacralitzada), el low cost i Instagram

Vam aprendre a desitjar pronunciar el “jo he estat”... corrent desesperadament on precisament abans va estar la Jet-set! Ella ens va indicar on valia la pena anar i ensenyar a altri que tu hi havies estat. Calia fer-nos hi la foto... després la selfie.

El pitjor és la necessitat de publicitar el “jo hi he estat” penjant una selfie que és còpia de còpia de còpies... A més a l’era del photoshop, les fakenews, la postveritat! El somni ocult és emular aquella Jet-set i fer veure -com ella feia- de què en som els primers, o al menys “els primers dels que realment compten” obviant-ne la corrua d'indígenes, “xerpes”, criats... i inclús de descobridors, conqueridors, colonitzadors, urbanitzadors i constructors d'hotels. 

Sense perdre res de comoditat, volem creure que som els Schliemann, Burton, Shackleton, Bingham... o al menys els Harrison Ford. Més ridícul encara és l’obsessió per a (de)mostrar-ho i "cobrar-ho" a familiars, amics, coneguts i saludats. Primer foren aquells antidiluvials passis forçats a petits grups on la “distinció” anava caducant i reinventant-se contínuament: postals, fotos en paper, diapositives, filmacions casolanes, vídeos... 

Després bolcar tota la vida quotidiana espectacularitzada a Internet. De mil maneres una mateixa imatge, missatge i aspiració "a viure" es reproduïa suplicant sempre atenció, likes, chares... Esperant que algú ens confirmés com a certs hereus fanàtics de la jet-set.

Tothom va aprendre a desitjar balnearis exclusius, casinos glamurosos, muntanyes impressionants, viles encantadores, hotels aristocràtics, espais reservats, platges paradisíaques, atraccions solitàries... 

Però va ser la Jet-set la primera en ocupar per uns instants belles finques nobiliàries, mostres de "vida autèntica i no malejada" o exòtics paradisos naturals que els seus empobrits amos havien de vendre a qui podés pagar-los. La premsa de paper couché, la radio i la televisió ho van magnificar influint diverses generacions.

La nostra selfie desitjada -per la qual hem viatjat!- és una imatge copiada fins la sacietat de les vistes que fotografiava la Jet-set. Amb una important i decisiva diferència: ara ja és pràcticament impossible fotografiar en solitud, que no hi interfereixi una multitud obsessionada pel mateix que nosaltres, que no haguem de fer cua per a tenir el “lloc bo”...

Però serà així per sempre més? O en canvi la societat del confinament pot tornar-nos a l’exclusivisme d’aquell passat? Quantes altres coses “presencials” tornaran a ser de nou difícils i només per a una elit? Quantes hauran de migrar i limitar-se a versions digitals? 

Amb els canvis mencionats, es trenca també cert model universitari, de recerca i de docència internacional inaugurat per la generació-looping dels primers intel.lectuals globalitzats? Com canviarà la vida i el pensament? Com ens hi subjectivarem en endavant?

Vegeu els posts:
AVENTURERS, VIATGERS I TURISTES
GENERACIÓ LOOPING (1924-1935): LA MÉS INFLUENT,
GLORIOSOS CAIGUTS DE LA "GENERACIÓ LOOPING" (1924-1935) i
IMMORTALS SUPERVIVENTS DE LA "GENERACIÓ LOOPING" (1924-35).

 

11 comments:

Lluis said...

Hola Gonçal,
Pertinents preguntes, i no menys pertinents reflexions sobre el paper capdavanter de la jet-set a l’hora de difondre i fer atractiva la idea de viatjar i, sobretot, de (de)mostrar que hom ha “estat” als llocs de moda, als llocs freqüentats pels famosos.
I és que el turisme, avui, és alhora una formidable eina de distinció social, de signe que permet mostrar als altres, i per tant a si mateix, que hom té recursos, capital cultura i bon gust com per a triar destins “exòtics”, “atractius”, “diferents” o “naturals”, i, al mateix temps, un exponent (i un catalitzador) de bona part dels valors dominants en la turboglobalització actual: l’acceleració, la fluïdesa, la connectivitat... En definitiva, la capacitat de ser allà on calgui o, senzillament, allà on vingui de gust anar-hi. Com deia Bauman al seu llibre Globalització: les conseqüències humanes, les elits turboglobalitzades es distingeixen, precisament, per la seva extremada mobilitat. Canviar de feina, de residència, moure’s constantment, són exponents de triomf; uns exponents que, lògicament, són vàlids si, i només si, els exposem als demés. En canvi, a l’altre extrem de l’escala social tenim aquelles persones ―immigrants, refugiats― a qui se’ls nega el dret d’entrada, a qui se’ls nega aquesta mobilitat i han de restar confinats.
En aquest sentit, em pregunto si el confinament actual no serà l’avantsala d’un confinament selectiu, però a una escala molt més gran que no pas abans de l’existència del covid-19. Si sumem la progressiva proletarització i empobriment, si més no relatiu, de les classes mitjanes (un empobriment que les facilitats del crèdit havien amagat fins la darrera crisi) amb els renovats instruments de biopoder a què fas referència al post precedent, potser tindrem un escenari configurat per un turisme i una mobilitat que seguiran existint, sí, però amb un caire molt més selectiu. La privació de llibertats ―començant per una de les més bàsiques: la mobilitat― que fins ara semblaven cosa només dels “altres”, dels immigrants i refugiats que malden per entrar a un Occident on els murs i els instruments de vigilància no paren de créixer, passaran a formar part, tal vegada, de l’existència quotidiana de les (cada cop menys) classes mitjanes.
És clar que sempre ens quedarà el refugi virtual; les xarxes socials i les noves tecnologies com a substitutius de la mobilitat física. Un refugi aparentment força barat... sempre i quan no tinguem en compte que la informació que, de manera voluntària o no, oferim amb cada cerca, amb cada like, amb cada click, esdevé, avui, la font principal de plusvàlua de les grans empreses tecnològiques.
Una abraçada (de moment, virtual)
Lluís

Gonçal Mayos Solsona said...
This comment has been removed by the author.
Gonçal Mayos Solsona said...

Molt ben vist, Lluís. Som en un nou estadi de biopolítica, en part imposat per les circumstàncies (com el Covid-19), però sobretot vinculat a interessos polítics, econòmics i empresarials.

Cal disminuir la mobilitat de tot el que distorsioni l'ordre productiu. Ara veiem que governs com l'espanyol assumeixen taxes considerables de mortaldat pel Covid-19 per tal de no perjudicar massa l'economia. Abans ja hem vist el tancament del Mediterrani als refugiats i molts altres exemples.

A més hi ha tecnologies alternatives de mobilitat digital que permeten que la productivitat i el control social continuïn molt alts malgrat baixar la mobilitat física. D'altra banda i no és quelcom poc important, permeten (com dius) generar uns bigdata de gran valor comercial, productiu i de control.

Aquesta dinàmica pot fer que es trenqui l'associació moviment igual llibertat, cultura, diversió, coneixement... que unes poques generacions vam assumir com a conquesta permanent.

Molt al contrari, la creixent democratització dels viatges, etc. pot estroncar-se ràpidament i podem tornar a situacions que crèiem superades com l'exclusivitat del viatjar.

La mobilitat pot passar a ser de nou un luxe, que només uns pocs es poden permetre. Quelcom similar al que passava fins fa molt poc i que sovint hem oblidat i que cal recordar, per a prendre decisions particulars i col.lectives.

Esteve Trias said...

Molt interessants les dues aportacions. Només algun minso comentari se m'acut. Per exemple: recordar l'orígen etimològic de la paraul primer: princeps. A totes les cases hi ha un príncep i una princesa, un hereu i una pubilla. La biolpolítica, en aquest sentit, és força constant. No és tant el dret a arribar on es vulgui, sinó que t'hi portin ben servit, ja sigui a sobre un escut, un triclinium, una carrossa o un jet privat, amb assortit de marisc.
Per això vull remarcar que el Mediterrani sempre ha estat obert. La mobilitat, com el poder, està jerarquitzada i és unidireccional. El mar es pot creuar, depèn del sentit que vinguis, clar.
I per acabar, recordar el fenomen recent de les visites "exclusives" a l'espai, només a l'abast dels princeps de darrera fornada. El que arriba a fer la gent per fer-se una selfie sense ningú al fons, o com a mínim que es distingeixi aquest algú...
Continuem.

Gonçal Mayos Solsona said...

Tens raó ESteve.

És un bon exemple de que molts enyoren els privilegis de la jet-set: la dèria dels multimilionaris actuals pels molt exclusius i caríssims viatges a l'estratosfera i a jugar sense la gravetat.

No crec que siguin "millors" ni més "divertits". Però són més sel.lectius, elitistes... i marquen més la "distinció"!!!!

Eduard R said...

El que trobo més interessant és la comparació entre la societat de Versalles (em refereixo a l'època de Maria Antonieta) amb els instagramers actuals (per exemple i per citar-ne una de catalana, la Dulceida). Així com a Versalles, el luxe, el consum de drogues, el sexe pel sexe i la resta d'excentricitats eren de caire privat (dins de palaus), avui en dia, es fa una demostració de l'ostentació a través de les xarxes socials. És més, no val només en ser molt ric, sinó que cal demostrar-ho. Fet que inevitablement provoca l'enveja dels que no poden portar aquest nivell de vida. Durant el confinament, aquesta ostentació pública s'ha tornat molt rabiosa, ja que, hi ha molt més comentari despectiu que no positiu dins dels perfils dels rics i famosos. Veure'm si després del confinament i davant del que sembla una recuperació difícil i llarga en el temps, aquesta enveja no es torna odi. Ja sabem com va acabar Maria Antonieta, quan després d'una crisi agrícola terrible, ella gastava quilos i quilos de farina en perruques.

Gonçal Mayos Solsona said...

La distinció i el voler fer enveja -com l'odi- són motors humans molt poderosos i eterns, Eduard. Ho has vist molt bé.

La novetat és que avui es poden projectar i magnificar tecnològicament arreu, en directe i amb tot luxe de detalls obscens!

Això és molt perillós i més si s'ajunta a què la gran majoria s'ha tancat en una "panic room" inhòspita. Com apunto a https://goncalmayossolsona.blogspot.com/2020/03/del-transport-fisic-al-confinament-el.html

Eduard R said...

Intento contestar-li aquí amb una visió més càustica si cap ;)

https://www.lhoramorta.com/2020/03/no-cal-aprofitar-el-confinament-per-ser.html

Seguim

Gonçal Mayos Solsona said...

M'agrada el teu blog "L'hora morta", Eduard. I crec que tens raó en indignar-te davant una certa tendència que ha aparegut i que presenta el Covid-19 com una oportunitat moral.

Se'ns dubte és un repte que hauria de treure el millor de nosaltres mateixos. Però ho farà? O més aviat accentuarà la guerra de tots contra tots hobbessiana?

Potser farà les dues coses alhora, encara que sigui contradictori. Però no sembla que anem a ser necessària ni generalitzadament millors per les desgràcies de la pandèmia.

Pot impulsar la societat del confinament. I això tindrà coses bones i dolentes, però no només bones ni només dolentes.

I per suposat el Poder i els poderosos ho aprofitaran per intentar ser encara més poderosos.

Això és realisme antropològic i realisme polític, que vol evitar la ingenuïtat.

O és que estic escrivint a altes hores de la nit i estic força cansat... ;-)

Eduard R said...

Sí, les dicotomies "levi-straussianes" queden molt bé sobre el paper, però certament a la vida real no acaben de funcionar. Ni tot és blanc ni tot és negre. Com tampoc podem creure que tothom s'agafa la pandèmia des del mateix punt de vista. Veure'm com evoluciona la resposta quan la situació s'allargui i quan la recuperació sigui més costosa del que ara, penso, la majoria es creu.

Continuem amb el diàleg!

Gonçal Mayos Solsona said...

Efectivament, els canvis profunds solen ser disruptius i per tant donen moltes sorpreses. La major part de les conseqüències no es poden preveure.

Veure'm com de disruptiva és la societat del confinament. Continuem pensant-hi!!!