GENERACIÓ LOOPING (1924-35): SUPERVIVENTS

Sorprenentment, avui la generació més influent, més citada i que més ens marca i guia (al menys en les nostres facultats de filosofia) va néixer en una dècada meravellosa que situem entre 1924 i 1935. 

Les generacions i dècades “reals” mai no coincideixen massa amb els nombres rodons. Tampoc no solen tenir nom, sinó molt més tard del seu naixement i inclús el seu “floruit”. Mirant-ho amb distància crítica i macrofilosòficament proposo anomenar els nascuts entre 1924 i 1935 com la “Generació looping”.

El nom li escau perquè certament és una generació que neix i creix amb l’aviació, que es va convertint en una “realitat de masses”. Així, en 1927 Lindbergh es fa famós creuant l’Atlàntic en avió, en 1937 s’acaba l’era dels “dirigibles” quan crema el Hindenburg i, mentrestant, De la Cierva perfecciona l’helicòpter. Creiem que la fi dels "dirigibles" és un bon símbol de tot un món, una tecnologia i una cultura, que ja no podran ser els de la "generació looping".

Sobretot però,  els nascuts entre 1924 i 1935 mereixen el nom de "Generació looping" perquè maniobres arriscades, perilloses i que ho capgiren tot –com el looping- s'han convertit per a ells en una experiència reiterada. Mai abans cap altra generació va experimentar tants sobresalts i loopings continuats, seguits, un darrera l'altre, ara cap a d'alt pujant com un àngel o dominant la tècnica, ara cap a baix caient "en barrena" i a punt d'esclafar-se contra el terra. I -de moment- salvant el tipus al darrer moment i "sant tornem-hi!"

1924-1935: LA GENERACIÓ MÉS INFLUENT

Quina és la generació de filòsofs més influent avui dia? Som conscients que conformen una generació molts dels grans pensadors que més citem avui, que més marquen el debat actual d’idees i encara són la guia primordial per al nostre present?

Així és, encara que sorprengui a molta gent acostumada a historiar èpoques anteriors, però molt poc acostumada a analitzar les concomitàncies socio-històriques dels pensadors que més ens influeixen per a analitzar l'actualitat. La generació de pensadors claus per a comprendre el nostre present (al menys en les nostres facultats de filosofia) va néixer en una dècada meravellosa que situem entre 1924 i 1935.

GLORIOSOS CAIGUTS DE LA GENERACIÓ LOOPING (1924-1935)

La generació avui més influent, és plena de genials i gloriosos “caiguts”. Malgrat haver mort, són molt vius i actuals en els debats intel.lectuals, filosòfics, polítics, socials, culturals... És una generació nascuda amb l’avió i que ha estat la primera de la història que s’ha mogut amb l’acceleració que permet l’aviació.

Durant la vida d'aquesta generació (segons Agnus Maddison), les milles recorregudes per passatgers d’avió passen de 28.000 milions en 1.950 a 2,6 bilions el 1998. Per això els membres que analitzem de la "Generació Looping" han estat els primers en ser "personalment" globals; en poder visitar, conèixer i influir "personalment" en tota la Terra. 

Foucault (1926-84)

A més, han viscut tots els "loopings" de l’accelerat segle XX. Loopings cap a baix: guerres, genocidis, terrors, imperialismes, nacionalismes, cracs econòmics, confrontacions ideològiques, bombes atòmiques, carrera armamentística, terrorismes, revolucions, riscs, crisis... Hom pot pensar que d’altres generacions han viscut també esdeveniments terribles, però cap abans d’ella els va experimentar com a fets mundials, globals, terraqüis, dels que –inevitablement- ningú en podia escapar i que d’alguna manera afectaven a tots sense excepció.

CONFINAMENT: RETORN A L'EXCLUSIVISME?

La societat del confinament està canviant profundament els hàbits i les subjectivacions? Nega l’ideal immediatista de presencialitat?

La societat del confinament tornarà a fer exclusiu el viatjar? Trenca el model “low cost” de turisme i consum? El retorna a l’elitisme aristocratitzant dels orígens?

El “jo hi he estat” tornarà a ser molt limitat i elitista? De nou serà només patrimoni d’una nova i molt reduïda jet-set o jet-society?

ARENDT I BAUMAN: FILÒSOFS DEL PRESENT

 

Hi ha interessants concomitàncies entre Hannah Arendt i Zygmunt Bauman. Comparar-los és de gran utilitat perquè són dos dels filòsofs socials més significatius del darrer segle. Així Arendt publica la seva tesi doctoral en 1929, mentre que Bauman deixa preparat per a publicació al morir el 2017 el llibre Retrotopia i altres escrits. Junts defineixen pràcticament un segle de reflexions filosòfiques profundament arrelades als conflictes social i polítics i les seves radicals influències en les formes de vida humanes.

D’altra banda i malgrat que ningú ara no els nega la categoria de filòsofs, tots dos es van sentir incòmodes amb aquesta denominació, però no tant perquè no els interessa sobre manera la filosofia, com perquè lúcidament s’adonen que no fan una filosofia tradicional. Arendt entén i assumeix que no fa filosofia com Heidegger o Jaspers, els seus dos principals mestres. A partir d’aquí depassa aquestes perspectives ‘estrictament filosòfiques’ però mai tampoc fa sociologia o anàlisis estrictament positivistes... de fet molts l’acusaran de massa ‘filosòfica’.

BAUDRILLARD: SOCIETAT DEL SIMULACRE

L’actual societat avançada és caracteritza per una doble concentració humana: d’una banda, la concentració física en grans urbs o enormes zones metropolitanes i, paral.lelament, la connexió telemàtica en grans xarxes comunicatives que potencialment enllacen tot el planeta en una sola “globalització”. Aquesta doble intensíssima interacció humana en les modernes ciutats i en la “telepolis” o “cosmopolis” global que és Internet, és la clau per a la condició humana contemporània i provoca significatius fenòmens.
 

D’una banda, mai com ara es constata l’ideal humanista què l’antic romà Terenci va formular: “sóc humà i res d’humà no m’és aliè”; encara que només sigui perquè res humà (o que afecti altres humans) no ens és veritablement aliè, és a dir no ens afecta o ens deixa indiferents. Des de les noves pandèmies que vivim, fins a l’actual crisi econòmica global, es constata el risc (com destaca el sociòleg Ulrich Beck) que qualsevol cosa -per llunyana que sembli- ens afecta i, a més, amb gran velocitat i conseqüències imprevisibles. Agradi o no som més que mai “una humanitat”, sense compartiments estancs; som una “vila global” (McLuhan) tant telemàticament com física.
 

D’altra banda però, l’enorme concentració humana en pululants metròpolis i en una única xarxa, no sempre ha facilitat la comprensió intrahumana ni, encara menys, la intel.lecció del que podem anomenar la “realitat” ni la vinculació empàtica amb una “veritat” que se’n desprengui. Paradoxalment, la globalització telemàtica, econòmica, tecnològica o turística sembla allunyar-nos violentment del “món”, la “realitat” o la “veritat de les coses” més que no aproximar-nos-hi suaument. Aquesta és potser la gran paradoxa de la societat avançada centrada en les tecnologies de la comunicació, de la “societat del coneixement”, de la “condició postmoderna”...

EXTIMIDAD A DISTANCIA

Una cierta distancia crítica suele permitir ver las cosas más objetivamente. También la lejanía geográfica puede ayudar a ello, si bien no hay ninguna garantía, pues algunas cuestiones personales, sociales y políticas son muy complejas. Sin duda, la distancia kilométrica también puede potenciar muchos sentimientos, actitudes y razonamientos; especialmente si se trata de exiliados y/o emigrantes. Entonces puede haber mucha más implicación, apasionamiento y proximidad mental, ya que la añoranza o el sentimiento de pérdida pueden aumentar la pasión por recuperar los hoy lejanos familiares, amigos, compatriotas, lengua, cultura ... y patria.

BAUDRILLARD: SOCIEDAD DEL SIMULACRO

La sociedad avanzada actual se caracteriza por una doble concentración humana: la concentración física en grandes urbes o enormes zonas metropolitanas y, paralelamente, la conexión telemática en grandes redes comunicativas que potencialmente enlazan todo el planeta en una sola “globalización”. 

Esta doble intensísima interacción humana en las ciudades modernas y en la “telépolis” o “cosmópolis” global que es Internet es la clave para la condición humana contemporánea y provoca fenómenos significativos.

Por un lado, ahora se constata como nunca el ideal humanista que el antiguo romano Terencio formuló: “Humano soy, y nada de lo humano me es ajeno”, aunque solo sea porque nada de lo humano (o que afecte a otros humanos) nos es verdaderamente ajeno, es decir, no nos afecta o nos deja indiferentes. Desde las nuevas pandemias que vivimos hasta la actual crisis económica global, se constata el riesgo (como destaca el sociólogo Ulrich Beck) de que cualquier cosa –por lejana que parezca– nos afecte y, además, con una gran velocidad y consecuencias imprevisibles. Guste o no, somos más que nunca “una humanidad”, sin compartimientos estancos; somos una “aldea global” (McLuhan) tanto telemática como físicamente.

CONTRA LA RELIGIÓ?

Els terribles esdeveniments al voltant de la Guerra civil espanyola van marcar unes quantes generacions, ja que van ser prefigurats per la Ia Guerra Mundial i confirmats per la llarga i terrible repressió franquista, la bogeria nazi i la IIa Guerra mundial. Nascut en 1928 i membre de la generació looping, Ramon Valls Plana va créixer primer amb la lluita ideològica i social sota la 2a República espanyola.

Després va viure la brutalitat i el cansament de la esgotadora guerra; la barbàrie i execucions ideològiques sense judici per tots dos bàndols, perllongades amb la barbàrie i execucions ideològiques amb paròdia de judici per part dels vencedors; i -finalment- el encara més esgotador i desencisants aïllament internacional, “freda” repressió, retrogradisme antimodern i misèria d’una molt llarga postguerra que –pràcticament- no va acabar fins poc abans de la “transició democràtica”.

Tot això abasta un període d’uns 50 anys llargs. No és estrany, per tant, que Valls resultés profundament marcat per l’enyorança d’un “nosaltres” i la desconfiança en jos ideologitzats, fanatitzats i clamant per “moralismes” ineficaços i –al menys en part- responsables d’aquesta radical ineficàcia. Evidentment no és exclusiva de Valls la fascinada necessitat d’un “nosaltres” que evités la fragmentació social i la guerra hobbesiana de tots contra tots, coses que considera inseparables de la conflictivitat agonista de l'ésser humà. Una similar fascinació per un "nosaltres" va marcar molt profundament les generacions que van viure la pràctica totalitat de “l’era de les catàstrofes” en excel.lent metàfora de l’historiador Eric Hobsbawm.

La brutalitat de la Guerra civil (i el segle XX experimenta que tota guerra ho acaba sent de “civil”) va quedar gravada a ferro roent en el cor i la ment de tothom. Com Valls comentava: va dividir i partir inclús els menjadors de les cases i les famílies. Era una continuació radicalitzada del problema endèmic del cainisme entre les anomenades “dues Espanyes” i va continuar amb l’esclafament irreconciliable i el protogenocidi practicat tant sobre els partidaris ideològics republicans, “rojos”, anarquistes o lliberals (sovint menys publicitat), com sobre les nacionalitats històriques com Catalunya, País Basc, València...

També profundament queden gravats en Valls i les generacions properes la necessitat de secularització i modernització d’una societat on l’Església catòlica ho determinava tot sense excepció i que -conjuntament amb una oligarquia tradicionalista- exercia un absolut domini patriarcal, nepotista, familiar... i –així- controlava qualsevol ressort polític, econòmic i cultural. A més el règim franquista va allargar l’impacte de tot això fins pràcticament la “transició” democràtica a la mort de Franco.

Foren generacions senceres marcades per una fortíssima por a la guerra, però també per la necessitat d’un veritable “nosaltres”. Ambdues coses eren correlatives i tan fortes que –inevitablement- tendien a convertir en un mal menor les derives autoritàries, ja que l’efecte pacificador i disciplinari del “nosaltres” esdevenia més important que el seu efecte alliberador o de reconeixement.

EXTIMITAT I DISTÀNCIA

Una certa distància crítica sol permetre veure les coses més objectivament. També hi poden ajudar les distàncies geogràfiques, si bé no n’hi ha cap garantia, perquè certes qüestions personals, socials i polítiques són molt complexes.

Sens dubte, la distància quilomètrica també pot potenciar molts sentiments, actituds i raonaments; especialment si es tracta d’exiliats i/o emigrants. De vegades hi pot haver molta més implicació, apassionament i proximitat mental, ja que l’enyorança o el sentiment de pèrdua poden augmentar la passió per recuperar els llunyans familiars, amics, compatriotes, llengua, cultura... i pàtria.

SOCIETAT DEL CONFINAMENT: EL MÓN QUE VE?

Hem entrat en la "societat del confinament"? La mobilitat física es desvia a la mera mobilitat digital? La màxima connexió i comunicació telemàtica coincideix amb un creixent tancament vital i corporal?

L'actual turboglobalització pot refugiar-se a Internet i -en canvi- desaccelerar-se corporalment en slowglobalització? Som doncs a la fi de l’era amb més possibilitats de moviment físic massiu de tota la història humana? 

AUTENTICIDAD, HIPERBIEN

¡Qué atrevimiento y qué provocación constituye querer ser auténtico! ¡En qué barbaridad y en qué tortura puede convertirse: el tener que ser auténtico… siempre! Por otra parte ¿la autenticidad se ha convertido en un hiperbien? ¿Sería ello una bendición o más bien un tormento?

Hace unas pocas décadas, las pretensiones de autenticidad eran algo ridículo y snob. ¡Aún más, eran sobre todo un lujo que sólo los muy ricos y los privilegiados podían permitirse! Para todos los demás, ser “auténtico” solía ser el camino más rápido para la perdición y para que sobre uno cayeran los peores males, represiones y vilipendios de la sociedad.

En tal caso y con sospechosa unanimidad, la sociedad establecida reaccionaba con violencia y menosprecio a toda autenticidad y –por supuesto- en contra el pretendido individuo “auténtico”. “¡Cómo se atreve!” venían a exclamarse los bien pensantes y los que permanecían obedientemente en “su sitio”.

En cambio -hay que reconocerlo-, actualmente y por estos pagos post-post-modernos, suele ser bien visto aparentar un cierto nivel de autenticidad. Evidentemente las cosas solo han cambiado de verdad, para aquel que sabe negociar “su autenticidad” sin chocar demasiado con el establishment.

Pues entonces la gente lo mira con arrobamiento y exclaman con adoración: ¡es un artista, un genio, un espíritu libre! “¡Un alma bella –como dijo Hegel-!” cita con gran contento el aprendiz de filósofo, sin saber el sarcasmo y cruel ironía con que Hegel trata esa figura de la conciencia.  

RAMON VALLS: L'HOME, L'IDEAL, LA POR

Ramon Valls Plana és –sens dubte- un filòsof fascinat per la dificultat i la necessitat de crear un “nosaltres”. No és simplement que, en el seu molt influent llibre de 1971 sobre la Fenomenologia de l’Esperit de Hegel, la interpretés com un procés “Del jo al nosaltres”. Aquest no és simplement una metàfora afortunada (que ho és molt), ni tan sols una molt bona línia interpretativa i –inclús- una significativa línia d’investigació acadèmica (que també ho és). “Del jo al nosaltres” explicita també la principal preocupació filosòfica i inclús personal de Ramon Valls: com és possible un “nosaltres”? Quin tipus de “nosaltres” pacifica els jos i evita la guerra de tots contra tots?

 

Per això, Valls no s’interessa per qualsevol tipus de “nosaltres” sinó per un de molt específic (polític, real efectiu i, sobretot, monopolitzador de la violència). Per aquest motiu –com veurem- Valls rebutjarà contundentment altres versions o intents de construir un “nosaltres”: com a església, com a classe, com a cultura o nació, com a societat civil o justaposició de jos, com a opció moralista i –finalment- com a emotivitat.

Membre de la Generació Looping (1924-35) que ha viscut la turboglobalització del segle XX i les enormes pujades i baixades que l'han caracteritzat, Ramon Valls (1928-2011) ha sentit una enorme necessitat d’un “nosaltres” que identifica amb  l'Estat. Hi veu la institucionalització jurídica i coactiva que és l’única alternativa efectiva en contra de la barbàrie que hi ha sempre en els humans. 

Com a realista polític, Valls no s’enganya i sap que els conflictes d’interessos continuen dintre de les institucions mateixes de l’Estat, ara bé com a idealista hegelià creu que en l’Estat s’objectiva aquest conflicte, inevitablement s’hi pacifica (encara que sigui amb la “pau dels cementiris”) i hi transita a “judici de la Història” (Weltgericht). Aquesta qüestió era omnipresent en les classes i els debats que les solien acompanyar; també és sobreentesa en moltes de les seves intervencions públiques. Així ho havíem pensat quan n’érem alumne o el sentíem en diversos debats públics o acadèmics, i ho vam comprovat especialment en analitzar la publicació del 2003 Ètica per a la bioètica i a vegades per a la política.

CRISI PASSIVA? CONTRA LA IDEALITZACIÓ!

L’amic David González explica que el “malestar europeu” i la duresa cruel dels temps actuals no esclati en una revolució com la del 1917, perquè avui “no es tracta tant de canviar sinó de conservar”. I cita una noticia que a molts ens ha deixat bocabadats, d’un dels països que havien encarat d’una manera més justa la crisi actual: “A Islàndia, on els banquers van ser jutjats, han tornat els conservadors, els de la bombolla. És la paradoxa dels nostres dies: ser revolucionari avui -cosa que semblen no entendre els que continuen llegint la realitat amb els manuals d'abans del 68- significa estar a favor del (maleït) sistema. I més, si s'està esfondrant.”

Certament, la majoria de la gent sembla moure’s entre l’astorament i la pregària. Uns encara maleeixen i no entenen per què no poden gastar igual o més que abans (oblidant que la immensa part de la població mundial mai no ho ha pogut fer). Altres ja donen per perdut aquell benestar i resen per a no caure totalment amb la debacle. Preguen: “Què no perdi el treball o la casa! Què no m’afectin massa les retallades i pugui recuperar alguna cosa de les preferents!”

Totes dues actituds són legítimes, especialment perquè s’ha arribat aquí amb autèntiques estafes i amb corrupció generalitzada. Entre una “festa” d’estafes, corrupció i despilfarrament gratuït, se n’ha anat en orris una part del futur de les noves generacions. I si no que els ho preguntin al jovent! Alguns se senten derrotats abans fins i tot de plantar cara i lluitar. Només així s’entén que des del 2008 hagin augmentat en aquest país un 8% els “ni-nis”, els joves que ni estudien ni treballen, el nivell dels quals ja era aquí especialment alt.