LA GUILLOTINA DE LA CONFESSIÓ

Confessar-se és lliurar els propis pensaments, accions, desigs, contradiccions, debilitats i traumes més secrets a un poder escrutador superior. Sovint és inclús un poder censurador... tal vegada repressor.

En tot cas remet a un poder de tipus “ramader”: hi ha un pastor que verticalment demana o exigeix al seu “ramat” que ara vagi al prat i ara al tancat. En el cas humà ha evolucionat de la violència física (en darrer terme thanatos-poder) al despullament espiritual, mental, emotiu, pulsionar, sovint més vinculat als desigs que no inclús als actes comesos... 

S’ha après que la manera més perfecta de controlar el cos és controlar la ment, l’ànima i l’ànim. Per això sovint es perdonen fàcilment actes execrables, sempre i en quan es continuï oferint la servitud de l’obediència. 

Fins i tot hi ha institucions que es conformen amb que s’ofereixi simplement la transparència de l’ànima... L’streptease de la ment permet actuar quan realment interessa, reconduir hàbilment els comportaments desitjats i inclús usar astutament la culpa o la vergonya per a la manipulació.

Els experts diuen que hem de parlar de “pràctiques sectàries” manipuladores més que no directament i pejorativament de “sectes”. Però la confessió habitual, ser visible i vigilat per la comunitat, obrir-se totalment al líder, deixar-se transparentar pel gurú... són condicions de possibilitat de la major part de les “pràctiques sectàries” més perilloses.

En les religions, la confessió i el poder “ramader” remet en última instància i directament a Déu, si bé sol exercir-lo de forma mediata a través dels seus sacerdots en la terra. En tot cas són investits per a esdevenir jutges superiors que poden donar el perdó si judiquen que darrera la confessió hi ha constricció i voluntat d’esmena.

Però a la confessió no li és essencial només l’heteromirada escrutadora del confessor. Potser encara més essencial li és l’automirada reflexiva del qui confessa. Ell també s’autoescruta, es vigila a si mateix i es descobreix i transparenta finalment a si mateix! 

També aquí l’autoexplotació és més poderosa que l’explotació per altri. Sobretot perquè la confessió té un gratificant poder consolador, pacificador, desculpabilitzador, que dóna una certa pau i obre la porta sinó al perdó objectiu sí a un inicial autoperdó. 

Curiosament però, l’efecte benèfic i de cura que té el simple fet de confessar i inclús el simple fet d’escrutar-se i inquietar-se per un mateix, sol necessitar d’una presència sacralitzada. Inclús en alguns tipus de psicoanàlisi és una presència que no cal que parli o només pot preguntar... però cal que hi sigui, que escolti.

La confessió és una dialèctica tan estranya i paradoxal com complexa i poderosíssima!

A partir de tot el que he dit, és clar que tota confessió sincera és una manera de posar el propi coll en mans d’altri. Tot confessionari conté una certa guillotina. No necessàriament ha de tallar el coll, però cal que hi sigui i que nosaltres mateixos col.laborem posant-hi el coll. Només així es produeix l’efecte benèfic de consol i cura, però també el “poder ramader” amb tota la seva complexitat. 

Certament hi podem posar el coll, o bé inautènticament per servituds davant el què diran, o bé perquè “sabem” de la pròpia culpa i l’acceptem. Per això darrer, l’autocensura és a l’inici de tota veritable confessió. Necessàriament s’inicia amb una autodenúncia que no pot restar reclosa en la mera individualitat, inclús en “el fuero interno”. 

És un efecte de la hipersociabilitat humana. Inclús en la més reclosa intimitat, els humans necessiten el reconeixement d'altri. Els cal la "transcendència" d'un Déu o de la "seva" comunitat, ja sigui formada per un únic gurú, ja sigui bàsicament simbòlica o intel.lectualitzada, ja sigui carnal i dionisíaca... 

Les persones posen el coll sota la guillotina de la confessió, perquè els cal sentir-se sotmesos al judici i al veredicte exterior. Assumeixen així una auctoritas sacral, acceptada i –com assenyala l’etimologia- augmentada. És una espècie de servitud voluntària, però també d’enfortiment i apoderament davant els propis dubtes, contradiccions i debilitats.

Només es posa el coll sota la guillotina de la confessió quan hom pensa –encara que sigui erròniament- que és una solució, quelcom necessari o l’única possibilitat de descansar, apaivagar la culpa, suavitzar la inquietud de si (Foucault) i continuar “vivint” (encara que sigui d’una forma nihilista com diu Nietzsche).

Malgrat que la humanitat no sembla capaç d’una confessió totalment sincera ni sense cap reserva -ja sigui per por, vergonya, pudor, culpa o maldat-, és significatiu que senti en certs moments cabdals la necessitat de confessar-se. 

Hom posa el coll sota la guillotina de la confessió tot cercant l’alleugerament en la culpa. Des del seu patiment es posa en les mans d’un jutge al que reconeix com a superior, buscant o bé la magnificent potestat de ser perdonat, l’autoimmolació... o paradoxalment ambdues coses alhora.

La humanitat és aquella espècie capaç de jugar-se realment el coll, per alleugerir el sentiment i l’imaginari de la pròpia autocensura.

                     * * *

Ampliació del llibre Poesofemes – Poemes visuals de Gonçal Mayos i Toni Prat, Badalona: Pont del petroli edicions, 2020, 81 pp, ISBN: 978-84-120925-5-4 Intercalació de Poemes Visuals de Toni Prat i Poesofemes de Gonçal Mayos

Vegeu les Poesofies:

    - ELS JOCS, LES REGLES I LA VIDA
    - AMOR I MONSTRE: ENTRE DIFERÈNCIA I SIMILITUD   
    - LA GUILLOTINA DE LA CONFESSIÓ

    - MERCADERIA MENTAL

    - OMBRA DE L’ÉSSER

    - MIRADA EMMORDASSADA

    - URNA TRINXADORA DE VOTS

    - CONFIDENT: EL DISPOSITIU

    - PORTA D'OBERTURA DOBLE?

    - MEMÒRIA DE FORMA O RECUPERACIÓ DE LA PRÒPIA CONFIGURACIÓ
    - POESOFEMES - POEMES VISUALS 

    - LES FOTOS TAQUEN, ELS SIGNES EMBRUTEN 

    - VÍDEO: POESIA FILOSÒFICA VISUAL DE TONI PRAT     

    - BIG DATA I PETJADA DIGITAL
    - TEOLOGIES DEL BLAT, PANÍS I ARRÒS
    - TEOLOGÍAS DEL TRIGO, DEL MAIZ, DEL ARROZ
    - TEOLOGIAS DE TRIGO, MILHO, ARROZ