JOC: L'EXISTIR ALTRE?

Els humans tenim un instint lúdic que ens impulsa a jugar? Per a nosaltres el joc és tan seriós com el treball?  Es pot treballar -i molt productivament- tot jugant? Si es reprimeix el joc, també estem bloquejant la creativitat? Es pot definir la humanitat com l’animal que juga, tant com l’animal que raona? Creiem que sí i tractarem d’argumentar-ho.
 

Hi ha un moment per a jugar però –després necessàriament- cal deixar el joc i -ja amb total disciplina- dedicar-se a coses serioses? A l’escola no s’hi ve a jugar, perquè aprendre és una altra cosa? El joc es relaciona només amb l’oci, l’entreteniment, el temps lliure, el consum i el dolce far niente? El treball requereix una actitud incompatible amb jugar? Més enllà de la tendra infància, el joc és un enorme malbaratament d’energia i de temps?  
 

Malgrat que aquestes darreres qüestions les hem sentit molt més al llarg de la nostra vida (algunes es reiteren molt), creiem que són menys veritables que les primeres preguntes que ens hem fet en aquest post. Intentarem argumentar la nostra posició que, a més, creiem que és molt més pròpia i adaptada a les societats avançades actuals. I potser a la naturalesa humana ben considerada!  

CAPITALISMO EMOCIONAL

La macrofilósofa judía Eva Illouz ha popularizado la denominación “capitalismo emotivo” con su libro del 2007 Intimidades congeladas y otros donde analiza fenómenos cercanos. Con estudios muy transversales, Illouz ha mostrado la inseparable imbricación en el capitalismo occidental entre lo económico y lo emotivo, los números y las pasiones, el trabajo y el placer, la represión y el deseo… Hay que reconocer que en todo ello estamos todavía en los inicios y que hay muchos secretos y sorpresas en ese capitalismo que creemos conocer tan bien.

A un nivel mucho más divulgativo y comercial también ha causado expectación la socióloga Catherine Hakim con su libro Capital erótico (2011). Además ha polemizado con el feminismo, acusándolo de bloquear o no facilitar que las mujeres puedan aprovechar libremente su propio “capital erótico” en un mundo como el actual que, considera, les es más favorable que en épocas anteriores.

NOVA FILOSOFIA?

Es pot actualitzar la filosofia per a convertir-la en el saber transversal, multidisciplinar i sintètic per antonomàsia? Pot col.laborar amb disciplines afins per a fer dialogar les ciències i el conjunt de la cultura? Pot una filosofia renovada i macrofilosòfica ajudar decisivament a elaborar la “síntesi cosmovisional” que avui necessitem i no tenim? Pot així ajudar a orientar eficaçment els científics hiperespecialitzats, la desorientada ciutadania i les administracions perdudes en el neolliberalisme?

Si l’actualitzem macrofilosòficament, pot ajudar la filosofia –i en general les humanitats- a transmetre millor a la societat els coneixements actualitzats, superant les barreres polítiques i les incomprensions acadèmiques? Pot analitzar críticament els problemes actuals, valorant tota l’esfera cultural (sense prejudicis ni jerarquies) i evitant les limitacions disciplinars? Pot una filosofia renovada internacionalitzar postcolonialment les anàlisis i fer-les globals sense que siguin eurocèntriques ni estiguin sotmeses al neolliberalisme?

És possible avui que una macrofilosofia ajudi a transformar i revaloritzar les humanitats i les ciències humanes, fent-les capaces de comprendre i -alhora- equilibrar el món tecnocientífic? Pot una nova filosofia descobrir i divulgar eines, metodologies, pràctiques i estructures que potenciïn tot l’anterior? Pot una renovada filosofia, més “macro”, crítica i compromesa formar persones i ments adequades als reptes mencionats?

MAQUIAVEL: NOVA POLÍTICA?

Maquiavel

Pot nàixer una nova política amb paraules velles? Pot haver profundes revolucions conceptuals i canvis en els principis més bàsics, usant gairebé les mateixes paraules que l’entorn menys innovador? Es pot inaugurar una nova política en un tractat anomenat a “El príncep”? Creiem que sí i intentarem desenvolupar la idea.

És sabut que en dues obres gairebé coetànies, Maquiavel sembla defensar dues formes polítiques oposades. El Príncep defensa aparentment una monarquia autoritària inclús en la línia de l’absolutisme. En canvi, en els Discursos sobre la primera dècada de Tito Livi defensa el republicanisme com la millor –i quasi democràtica- manera de canalitzar els inevitables conflictes de la vida social, econòmica i política.

Aparentment El Príncep és un tractat que aconsella els poderosos per assolir el poder i conservar-ho. Hom podria pensar que és una espècie de guia sobre el comportament exitós o més adeqüat, en la línia del llibre El cortesà escrit gairebé coetàniament per Baltasar Castiglione.

Vist així El Príncep no sembla massa revolucionari, com tampoc El cortesà. Però cal apuntar que ja la proliferació d’aquest tipus de llibres indica significatius canvis socials. Mostren que els poderosos –tradicionals senyors indiscutits- comencen a veure’s obligats a acceptar consells si volen continuar sent poderosos. En termes d’un altre italià, Giuseppe Tomasi di Lampedusa: si volen que tot continuï igual, han de canviar-ho tot profundament.

TESIS SOBRE LAS TESIS

Al modo de las famosas "leyes de Murphy", he redactado unas humildes e irónicas pero también lúcidas y realistas reflexiones sobre la experiencia de realizar un doctorado académico y sobre las complejas relaciones que suelen acompañarlo. 

Como las "leyes de Murphy", reflejan las experiencias y pensamientos de un ya bastante viejo, esforzado y cansado director de tesis o Doktorvater que también es un esforzado escritor todavía apasionado, esperanzado, autoexigente, inclemente e ilusionado; si bien permanentemente ingenuo y masoquista.

Se estructuran en distintos posts., en función de los distintos aspectos analizados.

PRIORIDAD DE LA "TESIS DE LA TESIS"

1. Se debe escribir como Hitchcock en sus mejores guiones: aunque se conozca el "culpable" desde el principio, siempre se tiene que mantener al lector en vilo (con sorpresas que aparezcan como plenamente lógicas) hasta llegar al final, donde todo debe quedar absolutamente claro y nada de la trama quede injustificado. Y si apuestas por un "falso culpable" ¡no hagas un paso en falso!

IMATGE PERSONAL DE DÉU!

Quina és la pròpia imatge de Déu? Com ens imaginem o preferim imaginar Déu? Com ens agradaria que fos Déu? Si són els humans els que han fet Déu a la seva imatge i semblança –com sostenia el filòsof Ludwig Feuerbach-, com seria el nostre personal Déu particular? Quan èrem nens o potser en secret ens havíem imaginat un Déu molt proper, com era? Si la teologia fos qüestió d’elecció, quin tipus de Déu votaries? Si poguessis escollir, quin Déu escolliries? 

Preguntes interessants, oi? Però alhora preguntes molt poc habituals. Inclús en molts sentits i per a molta gent, són qüestions inquietants, morboses, heterodoxes, perilloses o –inclús- directament herètiques. No és aquesta la nostra intenció. 

Evidentment aquí i ara no parlem veritablement de religió ni de teologia. No és una qüestió de veritable creença o fe. simplement ens proposem un mer exercici imaginatiu, fantasiós, estètic... d’autoconeixement. És un exercici molt individualista i personal que –creiem- pot dir molt de nosaltres mateixos.

MACROPROBLEMES REALS, MICROPROBLEMES DISCIPLINARS

Som ja postdisciplinars? Som en procés de postdisciplinació o la hiperespecialització augmentarà? S’acaba la ultraespecialització i disciplinació dels sabers? Els seus rendiments són ja inevitablement decreixents i cal caminar vers perspectives postdisciplinars? Les universitats, escoles, acadèmies, administracions i el conjunt de la societat i dels ciutadans s’hauran de renovar en perspectives cada vegada més postdisciplinars?

Som en un moment on ja no n’hi ha prou amb lloables i retòrics esforços inter, trans i multidisciplinars? Cal fer un esforç més si volem ser postdisciplinars! Es pot escapar a la creixent ultradisciplinació? Els sabers, les professions, els treballs, la societat i els ciutadans han caigut sota la hiperespecialització com van caure en el fordisme i el taylorisme? Aquests foren hegemònics durant el capitalisme industrial però ara s'obren altres possibilitats en la societat postindustrial del coneixement i el capitalisme cognitiu?

FILOSOFÍA POSTDISCIPLINAR: MACROFILOSOFÍA

La macrofilosofía parte necesariamente de una concepción postdisciplinar. Quizás éste fue siempre el marco natural y más propio de la filosofía. Pues lo estrictamente disciplinar siempre le ha sido algo ajeno e impuesto. La deriva “disciplinar” moderna rompió con la condición clásica de la filosofía: el “amor al saber” sin condiciones, parcelaciones, restricciones, subordinaciones, predeterminaciones… ni mandarinajes disciplinarios y disciplinadores.

Ciertamente durante la modernidad se fueron escindiendo progresivamente las ciencias y todos los restantes saberes, llegando a la brutal y castrante hiperespecialización actual. A ello se opuso casi siempre la filosofía, que no quería dejarse reducir a un mero saber particular, delimitado y predeterminado. No quería convertirse en una disciplinada ciencia como las otras, una hiperespecialización más. 

La filosofía ha luchado contra la manía moderna a la ultraespecialización, si bien -ciertamente- con no demasiado éxito. Terminó convertida en microfilosofía, aunque mayoritariamente intentó no verse reducida a un canon muy concreto, parcial y resultado de castrantes exclusiones. 

Pero finalmente sacrificó la macrofilosofía y se limitó a lo microfilosófico y al canon heredado. Ello eliminó muchos legítmos problemas, objetivos y pensadores, que aumentaron las pérdidas detectadas en los cinco grandes volúmenes (que tampoco no agotan nada) de la Contrahistòria de la filosofía de Michel Onfray.

¿TOT ÉS POLÍTICA?

És tot política? Té sentit polititzar-ho tot? Tendim cada vegada més a polititzar-ho tot? La política està esdevenint una realitat, una actitud i un condicionant omnipresent en la nostra societat?

Creiem que així és. Aquestes preguntes cal contestar-les ara mateix afirmativament, encara que el futur pot canviar-ne la tendència històrica. És possible que la crisipost2008 acabi invertint la tendència. Però avui sembla que la política ho absorbeix tot. Cal preguntar-se doncs: Per què tendim a polititzar-ho tot? Per què considerem polítiques moltes més qüestions que els nostres pares i avis?

COGNITARIADO ES PRECARIADO

Hoy el cognitariado deviene precariado, tanto como el proletariado deviene cognitariado. Ésta parece ser hoy la dialéctica dominante en la turboglobalización, la sociedad del conocimiento y en el capitalismo cognitivo. Convertir aceleradamente el trabajo y el trabajador en trabajo cognitivo y en cognitariado.

La aceleración de los cambios y flujos económicos (que se imponen a los políticos) amenazan –al menos- en convertir toda seguridad en inseguridad, toda protección social en dependencia de los “mercados”, toda cognición en posible obsolescencia cognitiva y todo cognitariado en precariado.

PROLETARIADO ES COGNITARIADO

¿Determinan mejor la situación actual los términos “cognitariado” e incluso “precariado” que la tradicional de “proletariado”? Creemos que sí, pues entonces clarificamos un aspecto esencial de la condición contemporánea. “Cognitariado” (y en cierto sentido “precariado”) son expresiones que describen mejor nuestra condición en el actual “capitalismo cognitivo” y la turboglobalizada y postindustrial sociedad del conocimiento.
 

 

Hoy y cada vez más todos los trabajadores (incluso todo el  mundo) estamos al servicio de lo productivo y económicamente rentable. Ese es el mínimo común denominador del actual “pensamiento único”, pues minimiza cualquier otra consideración. Bajo ese pensamiento único y el hegemónico capitalismo cognitivo, en la actualidad todos nos convertimos en trabajadores cognitivos y dependemos totalmente del precio de mercado que obtengamos por nuestra cognición. Es decir nos hemos convertido en “cognitariado” que es –quizás- una nueva clase social o simplemente la condición existencial humana en la actualidad.

 

¿Quiere eso decir que ya no hay “proletarios” ni gente desposeída en la línea de lo que quería indicar con esa palabra Marx? Pues no, eso no es así. En la actualidad hay mucha miseria y la distancia entre ricos y pobres ha aumentado notablemente. Los ricos son cada vez más ricos y los pobres cada vez más pobres. Las nuevas realidades tecnológicas, económicas, sociales, políticas y culturales generan nuevas exclusiones, miserias y precariedades.

POSTMETAFÍSICA DELS PODERS

La filosofia més tradicional i metafísica ha tendit a usar els termes en singular, tot sacralitzant-los, abstraient-los, substancialitzant-los, essencialitzant-los y gairebé convertint en noms propis i personificats el que eren mers i vulgars noms comuns. 

Això la filosofia ho feia generalitzadament, però sobretot quan tractava de "termes-món" enormement abastadors i generals com: Ésser, Principi, Idea, Substància, Essència, Realitat, Naturalesa, Virtut, Llibertat, Humanitat, Raó, Progrés, Revolució... i per suposat: EL PODER.

Per això inevitablement la filosofia tradicional acabava parlant més d’aquests termes abstractes, sacralitzats i amb majúscules que no de les seves bases més empíriques, concretes, singulars, existents i –necessàriament- més problemàtiques. 

D'aquesta manera, la filosofia dominant durant segles imposava una “diferència ontològica” d’alguna manera inversa a la que teoritzà Heidegger. No és tant que els ens empírics, particulars i concrets fessin “oblidar” l’ésser més bàsic que els subjeu i els és condició radical de possibilitat.

POLÍTICA I CONFLICTES CONTEMPORANIS

Programa i poster definitiu:

Habrá también un IV Coloquio Macrofilosófico en la UFMG de Belo Horizonte Brasil sobre el 18-12-2013.

PRETTY MAN: CAPITALISMO INVENCIBLE... CON ALGÚN DINERO

Llego un lunes frío y lluvioso a Lisboa. La compañía aérea me ha extraviado la maleta. He faltado a una cita por el desagradable ceremonial de ir adquiriendo cara de tonto a medida que confirmas que OTRA VEZ te han perdido la maleta y por la posterior reclamación. 
 

Sin el equipaje no tomo el taxi que me pide el cuerpo y subo al bus. Hace frío y caen algunas gotas, mientras yo voy con sandalias y camisa de manga corta. Constituyen mi “uniforme de viaje” pues las primeras son muy cómodas y la segunda es muy resistente y tiene muchos bolsillos para el pasaporte, tarjeta de embarque, cepillo de dientes, bolígrafo, agenda, antifaz para dormir… Es el kit del viajero que soy, al que hay que añadir mi disfuncional y pesado portátil.

Lisboa parece reírse de mí, que llevo más de 28 horas entre vuelos y tránsitos en un demencial trayecto Porto Alegre, Río de Janeiro, Roma y Lisboa.

AVENTURERS, VIATGERS I TURISTES

Un “turista” no és un “viatger” ni un “aventurer”. Això sí: la publicitat actual intenta identificar els tres termes, per a fer negoci amb els somnis de la gent. 

Si bé en algun moment pot tenir actituds tant de turista com d’aventurer, el viatger pròpiament no és cap dels dos. Per contra l’aventurer ho és amb total independència de moure’s o viatjar. Per això m’agrada pensar que tot filòsof és un aventurer... de les idees.

El turista actual majoritàriament és un viatger però a temps fixat i contractant guies-empreses per a que l’ajudin a jugar i creure's un aventurer. Molts juguen a ser “Indiana Jones” i per això viatgen a Petra i altres exòtics llocs amb còmodes paquets turístics i guies que destaquen on Spielberg va rodar exactament cada escena.

En canvi podem considerar que el viatger és una altra cosa i que viatja lliure d'un temps estipulat, no ho fa només per vacances ni té comprat per endavant el bitllet de tornada. A més, el viatger decideix on vol anar, mentre que el turista acaba anant allí on els touroperadors el volen portar. Encara que certament, el viatger és i sap que és en mans de molt més atzars que no el turista, pren personalment les decisions d'on, com i per a què vol anar, així com dels riscs que és disposat a prendre en el viatge.

CONTRA EL TURISME

Vivim en l'era del turisme, tant com en l’era del consum, de les masses, dels mèdia i Internet, de l'oci, de l'espectacle... Estic convençut que totes aquestes coses “estan” avui profundament relacionades (malgrat que no sempre ni necessàriament “són” tan relacionades). Totes remeten a una mateixa forma de viure i a un tipus específic de societat: la nostra.

Tot i que la crisi econòmico-política sigui molt greu, en els països avançats tots estem impulsats a viatjar molt. Sembla obligatori fer turisme. Els anuncis, els veïns, les administracions, la forma de viure... ens impulsen fortament a omplir les "vacances" amb una complexa programació i un esforçat treball "turístic". 

Inconscientment (quan no de forma conscient) ens sentim obligats a fer productiu l'oci i el lleure. Sentim l'estranya necessitat de passar a tota velocitat d'un treball -que la majoria odia- a un consum quasiobligatori que molts estem aprenent a odiar, però que -els que no el poden tenir- deuen imaginar-lo meravellós i alliberador. 

SEGLE XXI: NECESSITA HEGEL O GUANYA NIETZSCHE?

Necessitem un Hegel? ¿És valuós i important Hegel pel pensament del segle XXI? Ens cal un Hegel més que altres filòsofs? O estem condemnats a ser mers epígons cada vegada més banalitzats de Nietzsche? Per què?

Ens preguntem pel valor que avui dia té Hegel per a fer filosofia i per a pensar sobre el nostre present, en el segle XXI. O si, com apunta Nietzsche, aquest tipus de filosofia ja no serà possible més i estem condemnats a desorientat microdiscurs. Malgrat l'agudesa i lucidesa de Nietzsche, reclamem la necessitat de filòsofs capaços d’emular avui dia alguna de les aportacions hegelianes fetes ja en les llunyanes primeres dècades del XIX. Inclús Nietzsche va fer quelcom similar una mica després, però els seus deixebles no semblen estar a l’altura del repte que Hegel plantejava.

¡SOSTENIBILIDAD POR LA GUERRA? ¿MÁS ALLÁ DE KANT?

Ilustración del Robinson Crusoe

En la actualidad, paz y sostenibilidad ecológica están sin duda profundamente unidas. El agotamiento de muchos recursos minerales, energéticos y ecológicos hacen cada vez más plausibles las guerras por su control. Pues  el crecimiento demográfico y –por supuesto- la avidez insaciable de hombres, empresas y Estados impulsan la apropiación de recursos tan básicos y modernamente tan menospreciados como el agua. Así lo destaca el importante informe del Atlantic Council presentado el 2012 al presidente Obama.

Por una dialéctica perversa, precisamente en la misma medida que destruimos y agotamos nuestro entorno ecológico, éste va revalorizándose y convirtiéndose en causa de más guerras y violencias. Es lamentable que, en lugar de dedicar esfuerzos para hacer sostenible nuestra “pisada ecológica” en la Tierra y así garantizar que nuestros descendientes mantendrán posibilidades similares, despilfarremos y luchemos para acaparar violentamente los recursos que nuestros hijos necesitarán para sobrevivir.

MICRO Y MACROFILOSOFIA EN RECIFE

Olinda

Como hay buena, mala, mediocre o excelente filosofía, lo mismo sucede para la micro y macrofilosofía. La buena microfilosofía es la mejor aliada de la macrofilosofía actual que tenemos la tarea imperiosa de construir. 

Juntas -micro y macrofilosofía- podrán restablecer en su valor humano, histórico y epistémico clásico-griego una filosofía que hoy pasa sus peores días y se pierde en el calidoscopio cognitivo impuesto por la creciente disciplinación y ultraespecialización de los saberes.

La microfilosofía ha tomado conciencia de su identidad con la historia de la filosofía, profundiza en el vínculo dialéctico e histórico del concepto (Hegel) en el canon filosófico clásico y busca el rigor en la profundización y la fidelidad al texto. “Desconstruye” (Derrida) creativamente y hasta la extenuación la metafísica que Heidegger proclamaba “destruir” (dos posibles traducciones del término alemán “Abbau”). 

POLITICA ES CULTURA Y CULTURA ES POLITICA

La democracia actual tiene problemas políticos… pero también culturales (en el sentido amplio del término). La especie humana es una especie política y cultural, no por azar, sino por su misma condición biológica y social.

Hemos visto como para explicar la naturaleza humana, E.O. Wilson ha necesitado añadir a la egoísta evolución darwiniana, otra más “altruista y eusocial”. También hemos visto que al tradicional eje ideológico-político de la redistribución económica se le añade necesariamente el eje del reconocimiento.

Tanto lo eusocial como el reconocimiento exigen que la política "parta de y respete a" la igualdad y -a la vez- la diferencia de los grandes agentes y sujetos sociales, es decir los ciudadanos en sus circunstancias (Ortega y Gasset) y su ser socio-cultural. Pues sólo así se superará la paternalista e insuficiente "tolerancia" ilustrada para profundizar en el respeto y el reconocimiento plenos.