SUPERACIÓ ESTAT-NACIÓ?

En l’actualitat és un lament generalitzat que els Estats, la política, la ciutadania i la democràcia es mostren cada vegada més impotents davant l'economia i els fluxos financers internacionals. Aquesta és segurament la més inquietant i perillosa conseqüència de la crisi post2008, que ha posat de manifest la ineficàcia de tots els mecanismes construïts dificultosament a partir del “crac de 1929” per a encarar les crisis sistèmiques del capitalisme. 

S’han mostrat totalment ineficaces les autoregulacions dels agents econòmics privats (en especial immobiliàries, bancs, asseguradores, agències de valoració...), però també els mecanismes dels Estats-nació (bancs centrals, ministeris d’economia i finances, instituts reguladors...) i les institucions internacionals creades precisament per aquesta funció (FMI, BM, OMC... i els organismes de la Comunitat Europea). Certament moltes veus avisaren que no s’anava pel bon camí o, inclús, que ens dirigíem al precipici, però no van aconseguir ser escoltades i –a més- la crisi resultant va superar clarament les pitjors expectatives.

La constatació d’aquest fracàs tant en l’autoregulació econòmica i la vigilància política, com en la predicció, previsió o –inclús- l’alerta davant els primers símptomes, va fer exclamar a autoritats de l’establishment (p.e. el llavors president francès Sarkozy) que calia “reformar el capitalisme”. Durant el 2009 –quan ja tothom va veure que no es podia negar l’evidència d’una crisi més profunda que mai abans- hi va haver moments de pànic sobretot entre les elits governants europees i nordamericanes, que van dur a afirmacions com la mencionada i mai pronunciades abans en aquells fòrums.

D'ALEMBERT: BASTARDO Y LIDER ILUSTRADO

Jean le Rond D'Alembert lleva el nombre de la capilla de Notre-Dame de París donde fue abandonado un 16 de noviembre de 1717. Su madre era la famosa, brillante y frívola marquesa de Tencin, quien abandonó a todos los hijos resultantes de sus amoríos con altas personalidades como el propio regente. Su padre fue el mundano pero también muy cultivado general de artillería Destouches, que se ganó el significativo sobrenombre de “Cañón”. Ambos formaban parte de la “crème de la crème” de la corte y de París, donde eran conocidos por todo el mundo y a todo el mundo conocían.

Bajo ese estigma de pública bastardía vivió siempre D’Alembert y, sin duda, ello fue para él una condena que le torturó siempre. Como también torturó a la compañera sentimental de toda su vida: Julie de Lespinasse. Ambos son hijos naturales –“bastardos” a los ojos de su sociedad- de muy reconocidos vástagos de la élite aristocrática –de sangre pero también de educación- de su tiempo. A ambos esa élite les ofreció –como una mínima compensación- la posibilidad de formarse, y a ella se acogieron con entusiasmo y brillantes resultados.

 



D'Alembert (G. Mayos)

Pero, precisamente porque Jean y Julie fueron capaces de desarrollar sus talentos y superar en mucho a los padres que no quisieron reconocerlos, les dolía sobremanera esa “bastardía” por todos conocida y “perdonada”. Recordemos que, en aquellos tiempos, ninguna condena moral realmente recayó sobre los padres que los abandonaron y no los reconocieron, mientras que en cambio el estigma persiguió siempre a Jean y Julie. Con seguridad y precisamente por su éxito intelectual, ellos tuvieron que sufrir por ese injusto destino más que los muchos otros “bastardos” de la época.
 

Por eso, D’Alembert se negó tanto a heredar el carácter frívolo y mundano de sus padres, como a recibir sus apellidos –cuando, ya siendo famoso, tuvo tal posibilidad. Ahora, sin duda y por mucho que le pesase, D’Alembert debe a sus progenitores una base genética sobre la que cimentó una brillante carrera, llena de inteligente talento. Así D’Alembert lideró la Ilustración francesa más moderada y que hubiera podido evitar la Revolución. Fue clave para incorporar muchos “philosophes” a la Academia francesa y otras academias reales, y -por supuesto- para que fuera posible el gran proyecto intelectual, editorial y social de la Enciclopedia francesa.

HEIDELBERG: CAMÍ DELS FILÒSOFS

Hi ha humils carrerons que ens han quedat gravats en la memòria. La significació vital d'aquells discrets passatges  s'ha anat enriquint a mesura que poc a poc n'hem anat descobrint detalls i aspectes fascinants. 

Naturalment hi ajuda moltes vegades que són en ciutats fascinants i -potser encara més- que hi vam viure experiències importants de la nostra vida i formació.

Això em va passar a la Pfaffengasse -que vol dir “Carreró dels sacerdots”- de la bellíssima ciutat antiga de Heidelberg. Va esdevenir per a mi com la llavor o el cor central de tota la ciutat, la seva vida cultural, la seva història i esperit filosòfic.

Aquest enxovat i força obscur carreró va esdevenir en certa mesura un Philosopenweg metafòric que -similarment al real que contemplava enlairar-se a l'altra banda de la riba del Neckar- em projectava cap a territoris elevats, misteriosos i fascinants.

¿SIN EMBARGO CUBA DESBLOQUEADA?

¿Cómo afectarán la muerte de Fidel Castro y la presidencia de Donald Trump a las incipientes negociaciones que abrieron Raul Castro y Barack Obama? Esta es la pregunta que hoy se hacen todos los cubanos, tanto los que viven en la isla, como los que no. 

Evidentemente la percepción es muy distinta según los casos. Unos se sienten sobre todo inquietos, otros esperanzados. Casi todos temen volver a ser decepcionados y -que al final- el proceso que parece iniciarse quede en nada o incluso todo vaya a peor. 

Más allá del fetichismo político de las palabras, los cubanos de todas partes se preguntan si vivirán finalmente una Cuba sin "Bloqueo" y sin "Embargo". Son dos conceptos muy similares pero que dividen ideológicamente a la ciudadanía. Para unos es el mal absoluto y para otros la esperanza... Pero me temo que para todos es una realidad a superar, que viene del pasado y no puede continuar ya más en el futuro. Hoy resulta un residuo anquilosado y una servidumbre sin sentido de la "Guerra fría", de otro momento geopolítico e ideológico perdido en el polvo (aunque sea "glorioso") de la historia.

CONTRA NACIÓ CULTURAL

El romàntic alemany Herder i el propi Hegel pensaven –com Ramon Valls- que el “nosaltres” no pot resultar simplement ni de la por hobbesiana, de la constant competència amb altri ni de l’agonisme mutu entre els jos individuals; sinó que neix del “nosaltres” natural present en la vida familiar i comunitària. De fet aquesta és la línia clau de l’anomenat concepte germànic de nació, que Valls sempre va veure amb recança. 

Certament Valls reconeix que en la condició humana natural hi ha tant aquest principi de “sociabilitat”, com el seu contrari: l’agonisme insociable. Però no ho concep com un dualisme més o menys equilibrat (com el pensava Kant i –encara més optimistament- Herder), sinó com un desequilibri que pràcticament remet al domini absolut de l’agonisme. Per a Valls, l'agonisme present en la natura humana és un principi molt més poderós que no el principi de sociabilitat, de tal manera que el segon és pràcticament irrellevant quan s’enfronta al primer.

Per tant la condició humana és dual -com resalta Kant- i té una clara necessitat de sociabilitat i impuls comunitari -com resalta Herder-; però el predomini de l’agonisme egoïsta és tan gran –pensa Valls- que els mencionats dualitat o sociabilitat queden pràcticament marginals.  

Per això, en cap de les seves anàlisis, Valls no parteix de l’impuls de sociabilitat per legitimar el “nosaltres” i –encara més- sempre pensa aquest com un protector (amb monopoli de la violència) davant la guerra de tots contra tots, que veia inevitable sense el fre del “nosaltres”-Leviathan. Per a Valls és, doncs, un error pensar el “nosaltres” com a nació, comunitat cultural o lingüística, etc.

NOVA POLÍTICA?

Presentació del llibre Hi ha una nova política? 

Dimarts 17 de febrer a les 19 hores, a la sala Verdaguer de l'Ateneu Barcelonès (Carrer de la Canuda, 6, al costat de la Plaça Catalunya).

Hi intervindran els autors Gonçal Mayos i Joan Morro (eds.), Marta Doltra, Xavier Filella, David Galcerà, Ricard Gómez i Ventura, Albert Llorca, Luis Roca i Joan Subirats.
Vegeu TOT ÉS POLITITZABLE? i MOVIMENTS IMPOTENS I INTERMITENTS?

 

LLENGUATGE I POLÍTICA: CONDICIONS D'ODI-EMPATIA

Conferència “Llenguatge i política: condicions d’odi i empatia” de Gonçal Mayos.

 

L’11 de febrer a les 19 hores al SEMINARI DEL DEPARTAMENT D'HISTÒRIA DE LA FILOSOFIA, FACULTAT DE FILOSOFIA, UNIVERSITAT DE BARCELONA. C/ MONTALEGRE, 6. QUART PIS. Activitats Institucionals susceptibles de ser reconegudes com a crèdits optatius del Grau de Filosofia.

 

Els conflictes socials més persistents i terribles solen correspondre’s a complexes dialèctiques d’odi. Malgrat que sempre han preocupat i que molts pensadors les han investigat, cal reconèixer que encara ens sorprèn la seva força i la dificultat per a controlar-les. De fet, la modernització i el progrés tecnològic-material no han reduït les dialèctiques socials d’odi, sinó que en molts aspectes les han fet més bàrbares i radicals (arribant als genocidis i neteges ètniques). És així? Per què?

 

En tot cas la conflictivitat i l’odi avui són preocupacions de primer ordre arreu. Fins i tot han relegat la qüestió clàssica dels mecanismes i dialèctiques que fomenten la phylia social. Aristòtil deia que la phylia (quelcom més complex que no “l’amistat”) era el “ciment” que mantenia unida la polis. Els moderns sovint han pensat que era la por i l’odi el que per reacció feia possible el Leviatà. Volem aprofundir en la relació (totalment inversa?) de les dialèctiques d’odi i phylia, per a veure si enfocant-les macrofilosòficament aconseguim explicar millor aquestes dialèctiques socials tan decisives.

Dimarts 10 de febrer a les 18h tornem a ser macrofilòsofs

al Seminari del Departament d’Història de la Filosofia

RETORN A LA MACROFILOSOFIA?

Gonçal Mayos

Titular UB, Web: http://www.ub.edu/histofilosofia/gmayos/ Blog: http://goncalmayossolsona.blogspot.com.es/

 

A la Grècia clàssica, la filosofia era també i sobretot macrofilosofia, però no calia denotar-ho perquè tothom ho entenia així. Ara bé la moderna disciplinació dels sabers i la hiperespecialització han castigat la filosofia, que gairebé és abocada a una progressiva i imminent eliminació. Dins d’aquest procés els filòsofs són ridiculitzats sota diversos tòpics i “síndromes d’home-llibre”. Cal rebel.lar-se a aquest estigma i recuperar l’ambició i rellevància clàssiques de la filosofia. N’apuntarem algunes idees.

 

La xerrada tindrà lloc el proper dimarts dia 10 de febrer a les 18h, al Seminari del Departament d’Història de la Filosofia, Facultat de Filosofia, c/Montalegre 6-8, 4rt pis.

CONTRA MARXISME I LIBERALISME

En la seva evolució intel.lectual, Valls abandona totalment el “nosaltres” com a Església i –encara que ell ho matisa- el “nosaltres religiós”. Llavors s'aboca a una concepció radicalment realista i política del “nosaltres”. Tot i així probablement li presta una atenció i preocupació més teòrica especulativa que no de praxi quotidiana.

Per això significativament, tot i la rellevància social que va tenir i -malgrat fer força intents d'aproximació-, Valls no acaba connectant amb la classe político-social catalana ni espanyola. Hi va mantenir relacions -especialment en moments puntuals- però sempre acaba xocant-hi o desmarcant-s'hi. Era una relació complexa d'atracció i repulsió, com en el fons va mantenir amb l’important marxisme amb el que va haver de conviure llargament en la universitat.

Malgrat no ser marxista, Valls hi connectava pel seu realisme pragmàtic, l’abandonament de l’ordre jesuita, la seva creixent deriva anticlerical i –sens dubte- per haver-se especialitzat en el “mestre” de Marx. La necessitat d'aprofundir en el pensament de Hegel, pel que Valls era molt reconegut, el feien un aliat valuós per a molts marxistes.

DIALECTICAS DE ODIO Y EMPATÍA

Los conflictos sociales más persistentes y terribles suelen vincularse o –incluso- partir de complejas dialécticas de odio. A pesar de que siempre han preocupado y que muchos pensadores las han investigado, aún nos sorprende su fuerza y la dificultad para controlarlas. Son fenómenos muy antiguos y reiterativos a lo largo de toda la historia humana. Pero no parece que la modernización o el progreso tecnológico-material hayan reducido el número, impacto y virulencia de las dialécticas sociales de odio. En muchos aspectos incluso parece que las han hecho más bárbaras y radicales.

Eso ya había sorprendido y dado mucho a pensar a Horkheimer y Adorno Dialéctica de la ilustración, y muchos otros pensadores afectados por esa “era de las catástrofes” (en acertada expresión de Eric Hobsbawm), el holocausto, los gulags, la shoah, los exterminios, los genocidios, limpiezas étnicas… ¿Los conflictos y los discursos de odio se han hecho más virulentos en los últimos siglos? ¿Por qué? ¿Qué causas o circunstancias concomitantes los fomentan? ¿Tiene razón Carl Schmitt en sintetizar el hecho político en el agonismo entre amigos y enemigos, nosotros y ellos, otros-como-yo y otros-que-yo? 

Ya solo con lo que llevamos diciendo, es indudable que la conflictividad vinculada a discurso del odio es algo que nos debe preocupar muchísimo, hoy en día y en todas partes del mundo. También los discursos y conflictos del odio turboglobalizados son uno de esos crecientes peligros que según Beck (traspasado hace el 1-1-2015) devienen crónicos en la actual “sociedad del riesgo.

Seguramente por ello, incluso han relegado la cuestión clásica de orden inverso que inquiere por los mecanismos y dialécticas que fomentan la empatía o la philia sociales. Aristóteles decía que la philia (algo más complejo que simplemente "la amistad") era el "cemento" que mantenía unida la polis, la ciudad-estado griega.

Debemos analizar conjuntamente los mecanismos sociales y discursos ideológico-políticos del odio y de la empatía. Pues muchas veces están profundamente vinculados (aunque no del todo explícitamente) y por eso solemos decir que con ciertas cosas mantenemos una relación de “amor-odio” (Hassliebe, dicen en alemán). Ambos mecanismos son de enorme relevancia humana, social, política, biológica, histórica… y –además- devienen dispositivos sociales que pueden equilibrarse. Aquí hay una gran esperanza para superar la barbarie y la guerra tan endémicas –parece- en la especie humana y en la modernidad.

CONTRA LA RELIGIÓ?

Els terribles esdeveniments al voltant de la Guerra civil espanyola van marcar unes quantes generacions, ja que van ser prefigurats per la Ia Guerra Mundial i confirmats per la llarga i terrible repressió franquista, la bogeria nazi i la IIa Guerra mundial. Nascut en 1928 i membre de la generació looping, Ramon Valls Plana va créixer primer amb la lluita ideològica i social sota la 2a República espanyola.

Després va viure la brutalitat i el cansament de la esgotadora guerra; la barbàrie i execucions ideològiques sense judici per tots dos bàndols, perllongades amb la barbàrie i execucions ideològiques amb paròdia de judici per part dels vencedors; i -finalment- el encara més esgotador i desencisants aïllament internacional, “freda” repressió, retrogradisme antimodern i misèria d’una molt llarga postguerra que –pràcticament- no va acabar fins poc abans de la “transició democràtica”.

Tot això abasta un període d’uns 50 anys llargs. No és estrany, per tant, que Valls resultés profundament marcat per l’enyorança d’un “nosaltres” i la desconfiança en jos ideologitzats, fanatitzats i clamant per “moralismes” ineficaços i –al menys en part- responsables d’aquesta radical ineficàcia. Evidentment no és exclusiva de Valls la fascinada necessitat d’un “nosaltres” que evités la fragmentació social i la guerra hobbesiana de tots contra tots, coses que considera inseparables de la conflictivitat agonista de l'ésser humà. Una similar fascinació per un "nosaltres" va marcar molt profundament les generacions que van viure la pràctica totalitat de “l’era de les catàstrofes” en excel.lent metàfora de l’historiador Eric Hobsbawm.

La brutalitat de la Guerra civil (i el segle XX experimenta que tota guerra ho acaba sent de “civil”) va quedar gravada a ferro roent en el cor i la ment de tothom. Com Valls comentava: va dividir i partir inclús els menjadors de les cases i les famílies. Era una continuació radicalitzada del problema endèmic del cainisme entre les anomenades “dues Espanyes” i va continuar amb l’esclafament irreconciliable i el protogenocidi practicat tant sobre els partidaris ideològics republicans, “rojos”, anarquistes o lliberals (sovint menys publicitat), com sobre les nacionalitats històriques com Catalunya, País Basc, València...

També profundament queden gravats en Valls i les generacions properes la necessitat de secularització i modernització d’una societat on l’Església catòlica ho determinava tot sense excepció i que -conjuntament amb una oligarquia tradicionalista- exercia un absolut domini patriarcal, nepotista, familiar... i –així- controlava qualsevol ressort polític, econòmic i cultural. A més el règim franquista va allargar l’impacte de tot això fins pràcticament la “transició” democràtica a la mort de Franco.

Foren generacions senceres marcades per una fortíssima por a la guerra, però també per la necessitat d’un veritable “nosaltres”. Ambdues coses eren correlatives i tan fortes que –inevitablement- tendien a convertir en un mal menor les derives autoritàries, ja que l’efecte pacificador i disciplinari del “nosaltres” esdevenia més important que el seu efecte alliberador o de reconeixement.

OVERCOMING "WE" AS THE CHURCH

 
Ramon Valls says "what is my view of Christianity versus the official Catholic version I run into constantly: (...) for me the quintessence of Christianity is simply to respect the sacredness of one who suffers unjustly. The rest is of little or no interest to me. I save the incense around Theodore and Justinian’s speeches and the candles for the ending and the strange dress for the Gothic paintings".

It is not surprising that the young Ramon Valls first searched for the "we" he needed so badly in the Company of Jesus, and later left them with a criticism which was strong and systematic. Significantly, the Jesuits prompted Valls’s studies of Hegel, directing him to study the "intersubjectivity" where "the religious also converges, because religion was always the harbinger of the spirit". The Company was aware that it was necessary to seek a "we" like the Hegelian, which favors the spirit but demands of the institutions effective accomplishment of "real objectives". Somehow the Church and the Company tended to consider themselves as the Hegelian spirit which "moves itself and engenders itself, not alone, but through common action".

PENSAR POSTDISCIPLINAR Y DESARROLLO HUMANO

 

Toda acción y toda lucha son circunstanciales y particulares, a pesar de tener -sin duda- causas comunes y generales. Las lleva a cabo gente concreta, aunque –si son dignas y tienen valor humano- luego beneficien a muchos e, idealmente, a todos. Las acciones en favor del desarrollo humano no suelen hacerse en abstracto y por eso tienen un inevitable sesgo concreto, circunstancial, histórico, social, local… En definitiva, los cambios y luchas reales sólo se consiguen en marcos reales y concretos, que luego hay que ampliar para que alcancen a toda la humanidad.

Ello, más que bueno o malo, es sobre todo una condición real e inevitable. Por eso se equivocan gravemente los que olvidan a las circunstancias reales y a la gente concreta para imaginar tan solo luchas abstractas. Se equivocan los que solo aspiran a presuntas acciones de gente fantaseada y alejada de la que realmente existe y sufre. Es un error, aunque se haga con la mejor de las intenciones y, por eso, la sabiduría popular acuñó el refrán: “El camino hacia el infierno está lleno de buenas intenciones”.

También por eso es muy disputada la paternidad de una de las consignas claves en la turboglobalización: “Piensa globalmente, actúa localmente” (Think Global, Act Local). Como veremos, el término “empoderamiento” (del inglés “empowerment”) se aplica a infinidad de contextos distintos, tanto por parte de los más radicales activistas ecologistas o altermundistas, como también de los más instalados ejecutivos de multinacionales. El motivo es que -en el complejo y profundamente interrelacionado mundo actual- se constata la necesidad de pensar global y holistamente, como condición para poder actuar eficazmente de forma concreta. 

Por otra parte, para llevar a cabo acciones efectivas es necesario movilizar las voluntades personales y conocer los mecanismos concretos que permiten obtener los objetivos deseados. Ello comporta también que, para lograr avances en el desarrollo humano, es necesario conocer tanto la condición humana en su globalidad, como su concretización en la gente afectada localmente y que hay que movilizar en cada acción.

AGONISME I DIALÈCTICA HISTÒRICA

A partir de la visió panagonista (si bé sense utilitzar-ne el terme) de la naturalesa human, Ramon Valls va esquemàtitzar una filosofia de la història que fes pensable un “nosaltres” pacificador i plenament humanitzat. Com ja vam sostenir, Valls pensa la història humana bàsicament des d’una perspectiva dialèctica en tres moments.  

El primer és un “nosaltres” polític, imposat i educatiu. El segon moment és composat de “jos” en individuació, subjectivació, conflicte, amb perillosa tendència al més ingenu moralisme i que es resisteixen al nosaltres polític (el qual però continua perquè sinó es cau en la guerra de tots contra tots). I el tercer moment diaplèctic és un nou i veritable “nosaltres” polític que es diferencia dels anteriors existents perquè és constituït a través dels lliures reconeixement, reconciliació i perdó entre persones.

AGONISM AND HUMAN HISTORY

 Staring from this panagonistic view of human nature, Ramon Valls made a scheme of the philosophy of history that makes a pacifying and completely humanized "we" conceivable. Valls thinks of human history from a dialectic perspective in three stages: first a political, imposed and educational "we"; second "‘I’s" which are individual, subjective, conflictive, with a dangerous tendency toward the most naive moralism and which resists the political "we" (which continues, however, for otherwise we will relapse into the war of all against all); and third, a new a true political "we" which differs from the earlier ones because it is formed by free recognition, reconciliation and mutual pardon among people.

This dialectic, the last key in the story, only makes sense if one presupposes that human nature is radically agonist, that is, based on and driven by struggle, egotism, conflict and war. As Valls says: "Therefore politics is constantly fighting against passions and interests and must keep the flock peaceful. A flock which often becomes lively and turns into a pack. Then they killthe suspected lambs and feed on each other ... as is natural".

So Valls sets himself within the realism which from Plautus to Hegel, passing through Hobbes, considers that "homo homini lupus est". We recall that the first contact between humans in "The Phenomenology of Spirit" leads to a struggle to the death or the complete submission or dominance of one and another. The dialectic of the noble and the serf, master and slave, is significantly the prime collective figure seen as such as a diverse response to agonism.

RAMON VALLS: L'HOME, L'IDEAL, LA POR

Ramon Valls Plana és –sens dubte- un filòsof fascinat per la dificultat i la necessitat de crear un “nosaltres”. No és simplement que, en el seu molt influent llibre de 1971 sobre la Fenomenologia de l’Esperit de Hegel, la interpretés com un procés “Del jo al nosaltres”. Aquest no és simplement una metàfora afortunada (que ho és molt), ni tan sols una molt bona línia interpretativa i –inclús- una significativa línia d’investigació acadèmica (que també ho és). “Del jo al nosaltres” explicita també la principal preocupació filosòfica i inclús personal de Ramon Valls: com és possible un “nosaltres”? Quin tipus de “nosaltres” pacifica els jos i evita la guerra de tots contra tots?

 

Per això, Valls no s’interessa per qualsevol tipus de “nosaltres” sinó per un de molt específic (polític, real efectiu i, sobretot, monopolitzador de la violència). Per aquest motiu –com veurem- Valls rebutjarà contundentment altres versions o intents de construir un “nosaltres”: com a església, com a classe, com a cultura o nació, com a societat civil o justaposició de jos, com a opció moralista i –finalment- com a emotivitat.

Membre de la Generació Looping (1924-35) que ha viscut la turboglobalització del segle XX i les enormes pujades i baixades que l'han caracteritzat, Ramon Valls (1928-2011) ha sentit una enorme necessitat d’un “nosaltres” que identifica amb  l'Estat. Hi veu la institucionalització jurídica i coactiva que és l’única alternativa efectiva en contra de la barbàrie que hi ha sempre en els humans. 

Com a realista polític, Valls no s’enganya i sap que els conflictes d’interessos continuen dintre de les institucions mateixes de l’Estat, ara bé com a idealista hegelià creu que en l’Estat s’objectiva aquest conflicte, inevitablement s’hi pacifica (encara que sigui amb la “pau dels cementiris”) i hi transita a “judici de la Història” (Weltgericht). Aquesta qüestió era omnipresent en les classes i els debats que les solien acompanyar; també és sobreentesa en moltes de les seves intervencions públiques. Així ho havíem pensat quan n’érem alumne o el sentíem en diversos debats públics o acadèmics, i ho vam comprovat especialment en analitzar la publicació del 2003 Ètica per a la bioètica i a vegades per a la política.

AGAINST MORALISM

Ethics without pragmatism and morality not realistic are free? Even worse: are counterproductive? Lose all value, values without power or effectiveness to be done? These are eternal questions that have caused bitter discussions and debates irreconcilables.

In this respect, Ramon Valls had a clear position taken:"It can be clearly perceived that Politics without Ethics comes to be cruel and frighteningly unjust. However it is equally so that Ethics without Politics is reduced to celestial music. It degrades the moralizing to immoral because its sermon is ineffective in causing the good in this world".

The conscious, willful distancing from the model of "we" in the church, classes, civil society, the agglomeration of "‘I’s" or the culture-nation (and its supporters) was key in the later evolution of Ramon Valls. We have also seen that these four rejections were firmly rooted in his agonist vision of human nature and the fears and dangers associated with it.

For a realistic pragmatist, convinced of human agonsim, as was Valls, moralism (not morality or ethics) is a total error. Valls thinks that moralism is necessarily naive and inefficient because it proposes a world and humanity which denies its agonist condition, or at least as if this condition could be overcome by limits, penance or will.

CONTRA EL MORALISME

 

L'ètica sense pragmatisme i la moral no realista són gratuïtes? Encara pitjor: són contraproduents? Els valors sense eficàcia ni poder per a realitzar-los perden tot valor? Són qüestions eternes que han provocat agres discusions i radicals debats irreconciliables.

 

Al respecte, en Ramon Valls tenia una clara posició presa: “Es copsa clarament que la Política sense Ètica arriba a ser cruel i espantosament injusta. Igualment però, l’Ètica sense Política es redueix a música celestial. Es degrada a moralina realment immoral, perquè el seu sermó és ineficaç per a fer el bé en aquest món”.

Segurament, l’allunyament conscient i volgut de Valls respecte del model de “nosaltres” com a Església, com a classe, com a 

Article complet

societat civil o concurrència de jos, i com a nació-cultura (així com dels seus partidaris) va ser clau per a la seva evolució darrera. També hem vist que tots quatre rebuigs arrelen profundament en la seva visió agonista de la naturalesa humana i a les pors i perills que aquesta comporta.

Per un realista pragmàtic i convençut de l’agonisme humà com és Valls, el moralisme (no la moral, ni l’ètica) és un complet error. Necessàriament el moralisme és ingenu i ineficaç –pensa Valls- ja que es planteja el món i la humanitat negant-los-hi la seva condició agonista o, en tot cas, com si tot es pogués superar només fent un acte de constricció, d’arrepentiment o de voluntarisme.

EMPODERAMIENTO

No hay desarrollo humano a largo plazo ni sustentable sin empoderamiento del conjunto de la población. Amartya Sen (Development as Freedom) ganó su premio nobel precisamente por evidenciar la importancia de las capacidades efectivas de la gente para el desarrollo tanto económico como del resto de aspectos humanos.

MOVIMENTS IMPOTENTS I INTERMITENTS?

Per què semblen tan impotents i intermitents els nous moviments polítics  (NMS)? La gent els hi dóna sovint una gran importància i suport, però aviat els abandona. L'entusiasme sovint és enorme, però dura poc. Per això, els partits tradicionals, al principi es preocupen molt, però aviat comproven que no tenen que témer. I tot continua igual... O no?

 

Certament, el trencador cicle de polititzacions iniciat en els anys 1960, ha anat superant progressivament en molts aspectes la influència i impacte dels moviments polítics més tradicionals i centrats en els clàssics partits i sindicats. Ara bé, si en el 2014 fem una macroanàlisi global de l’evolució dels NMS, cal reconèixer que han tingut grans èxits, però també grans fracassos.

 

D’una banda tenim exemples significatius i reconeguts per tothom d’èxits -si bé

sovint intermitents- que van del Maig del 1968 i del feminisme fins les revoltes àrabs, el 15M, Occupy WallStrett, WikiLeaks o l’acció personal d’Snowden, passant pel zapatisme en 1994, els atacs altermundistes a reunions dels organismes internacionals i de molts moviments i reivindicacions ecologistes. Ara bé, vist en perspectiva històrica, la macroanàlisi també constata significatius fracassos... dins de les mateixes polititzacions mencionades.

Inclús podem dir que -en general- tant els èxits com els fracassos han estat vinculats sobretot a la novetat aportada per aquests moviments i polititzacions. Això és degut, d’una banda, a què les polititzacions vinculades als NMS han aconseguit sovint agafar per sorpresa els poders i institucions establertes, plantejant desafiaments nous i mobilitzant la gent eficaçment amb noves pràctiques politicosocials.

També es deu a que ha estat capaços d’usar les noves tecnologies i de captar l’atenció dels mitjans de comunicació de masses per a projectar-se eficaçment dintre i fora de les fronteres estatals. Sovint i en general han aconseguit un procés informatiu “víric” i acumulatiu que els ha fet guanyar ràpidament moltes simpaties i complicitats.