DELEUZE: NIETZSCHE CONTRA HEGEL. UN MANIFEST GENERACIONAL. VÍDEO

Gilles Deleuze

Nietzsche et la philosophie (1962) és el segon llibre de Deleuze (1925-95) després d’Empirisme i subjetivitat dedicat a Hume (1953, que és la seva tesi de màster). 

L’escriu després de pràcticament 10 anys dedicat a l’ensenyança, quan treballava en el CNRS (1960-64) i acabava d’iniciar una gran amistat amb Michel Foucault. 

Hi demostra alhora profunditat, rigor acadèmic i renovació filosòfico-discursiva. Ara bé el més decisiu és que Deleuze converteix Nietzsche et la philosophie en una espècie de manifest implícit de la nova generació filosòfica, consagrant-se com el seu inspirador més atrevit. Deleuze utilitza Nietzsche com el “maître à penser” que permetrà trencar el domini a França de les set tradicions que en aquell moment la dominen:

MACROFILOSOFÍA DEL ESTADO MODERNO. VÍDEO

Vídeo de la Conferencia sobre “Macrofilosofia del Estado moderno: Agente y Escenario hegemónico de la Política” de G. Mayos como Abertura e conferência inaugural del I Congresso Internacional de Ciências do Estado. 

Como sintetiza Hegel (del que celebramos els 250 aniversario de su nacimiento), se confirma desde la Paz de Westphalia, la independencia del Estado moderno con respecto a instancias supranacionales como la Iglesia, el Emperador o el Papa. Pasa a detentar el monopolio de todas los ámbitos de soberanía, incluyendo la violencia legítima, según Max Weber.

ANTICIPAR LA RECEPCIÓN, RESPONDER CON UNA ESTRATEGIA ARGUMENTATIVA

La mayor parte de los libros se escriben para un público muy concreto. El autor es consciente del público a qué se dirige y escribe sobre todo para él. Busca su complicidad y empatía. Busca encontrar a sus partidarios y a los que están dispuestos a dejarse convencer para -desde allí- aspirar al máximo de lectores. 

También sucede así en las tesis doctorales, pero con la muy exigente peculiaridad de que formalmente es todo lo contrario. El rigor científico obliga a la paradoja de que los doctorados deben escribirse formalmente para convencer también a los escépticos, descreídos, adversarios... e incluso a los enemigos y a los críticos profesionales. 

DEMOCRACIA FRENTE POPULISMOS Y 'POLÍTICAS DEL DESCONCIERTO'

A partir del 2007, los efectos de las crisis económicas enlazadas (hipotecaria, financiera, deudas soberanas…) han castigado duramente muchas capas de la población mundial. Eso provoca su desespero y que se sientan olvidadas por el sistema de partidos, por las instituciones estatales e –incluso- por el concierto teórico y de gobernanza hegemónico desde el final de la Guerra Fría.

Pues se han mostrado en general fríamente indiferentes, ineficaces e incluso aquiescentes frente a tales crisis. Han aceptado políticas injustas que colectivizan las pérdidas, privatizan los beneficios, desmontan el Estado del bienestar e imponen una larga era de austeridad.

Por ello, crecieron radicalismos tanto de derechas como de izquierdas y aparecieron “políticas del desconcierto”. Las llamamos así porque:

Què té més futur el feminisme o el masclisme?

 Se sol afirmar que la revolució feminista és la única realment triomfant del segle XX. Però també aquí hi ha clars-obscurs.

En primer lloc perquè pot haver triomfat en el món occidental i relativament en els territoris de l'antiga URSS i de la Xina. Però no ho ha fet tant en el món iberoamericà ja sigui de parla castellana com portuguesa. 

ESTADO Y GOBERNANZA POPULISTAS. VÍDEO

El populismo es considerado el principal reto político en la actualidad. Intranquilizan sus formulaciones más de “derechas” desde la Agrupación Nacional de Marine Le Pen a Rodrigo Ruterte en Filipinas, pasando por los movimientos que han llevado a las presidencias de Donald Trump en Estados Unidos y Jair Bolsonaro en Brasil. 

 

También preocupan las formulaciones populistas de izquierdas, desde el bolibarismo venezolano del presidente Nicolás Maduro al choque de la Syriza griega de Alexis Tsipras (y de Yanis Varoufakis que tuvo que ser sacrificado) con la Unión Europea, pasando por la coalición Podemos con altos cargos como Pablo Iglesias y Ada Colau –respectivamente vicepresidente del gobierno español y alcalde de Barcelona actuales-.

NECESSITAT DE 'FILOSOFIA DE GUÀRDIA' I DE POESOFEMES

Un poema visual filosòfic és una creació  que planteja una provocació intel.lectual i impulsa a la reflexió. Recordeu que poesia ve del grec poiesi que vol dir creació. És doncs un poema basat en una metàfora disruptiva plasmada en imatges més que no en paraules.

També els poesofemes o poesofies són creacions metafòriques i provocatives però -en canvi- s’expressen lingüísticament a partir de mots, arguments, conceptes, narracions, idees, falàcies, contradiccions i totes les paradoxes lògiques possibles. Aquests elements hi són més importants que la mètrica, la rima i altres estratègiques poètiques clàssiques.  

TITELLAIRES EMPODERADORS: EXISTEIXEN?

La poesofia TITELLES, TITELLAIRES I LLIBERTAT bàsicament respon a la concepció negativa de llibertat. El titella seria lliure -segons Berlin- en la mesura que el titellaire no el coaccionés i -segons Pettit- si el titellaire no el pogués moure tirànicament sinó sempre de forma acordada conjuntament. Llavors no hi hauria ni coacció ni domini.

 

Ara bé el poesofema del "titella titellat" (vegeu a sota la imatge i poema visual de Toni Prat) admet també una tercera concepció de llibertat: la positiva. En aquest cas, ésser lliure és tenir la capacitat i possibilitat efectiva de realitzar la pròpia voluntat. Hem fet la distinció d'aquests tres tipus de llibertat al post LLIBERTATS: LLIBERAL (BERLIN), REPUBLICANA (PETTIT) I POSITIVA (SEN)

No obstant això sembla molt difícil o inclús totalment impossible considerar un titella com a lliure. Tots podem veure els molts fils que lliguen al titella al titellarie, el qual alhora també està lligat per fils a altres titellaires. No sembla doncs una bona exemplificació visual de la llibertat sinó de la manipulació, el control i l'esclavitud més o menys dissimulats. 

ESSÈNCIA DE L’ART

L’art és una operació cultural curiosa. És un complex i sorprenent dispositiu. Correspon a un canvi de mirada. Comporta un radical salt ontològic. Canvia màgicament l’estatus de les coses.

Avui sabem que pràcticament tot pot ser destacat, assenyalat i reconegut com a Art. Inclús si és quelcom quotidià com un paper pintat, un paisatge, alguna escena social, un producte artesanal com l’Escurabotelles o un urinari fet industrialment en sèrie (tots dos de Marcel Duchamp).

EL COS ÉS PERILLÓS I CONTAMINADOR

Estem esclavitzats per la higiene? El COVID-19 ha tornat a mostrar-nos la nostra vulnerabilitat i –avui- la por ens confina, aïlla i ens lliga a exigències mèdiques. 

Temem tocar-nos la pell frec a frec. En plena paranoia del contagi, l’altre ha esdevingut el principal perill. 

Després de la sexualitat llibèrrima dels anys 1960 i inclús 1970, la SIDA va caure com un càstig diví. Molts se’n van alegrar, creient que només anava en contra dels gais i dels promiscus. 

En realitat fou simplement una pesta, però va marcar un canvi de cicle en els comportaments socials. També ho farà avui el COVID? Anem a la societat del confinament?

¿LA VIDA EN RIESGO Y EL ESTADO EN REACCIÓN?

I Congreso Internacional de Ciencias del Estado sobre ¿La vida en riesgo y el Estado en reacción?

Llamada de comunicaciones

El I Congreso Internacional de Ciencias del Estado tiene como tema general ¿La vida en riesgo y el Estado en reacción? El evento se realizará en la red mundial de computadores entre los días 19 y 23 de octubre de 2020, con la organización del Centro Acadêmico de Ciências do Estado y el apoyo de la Universidade Federal de Minas Gerais, de la Universidade de São Paulo y de la Universitat de Barcelona.

Hegel. Dialectic between Conflict and Reason

In Hegel. Dialéctica entre conflicto y razón (Hegel. Dialectic between Conflict and Reason) Hegel is a key thinker at a key moment in history. Culminates the modern and classic philosophy, at the same time that it inaugurates the contemporaneity. It Overcomes and synthesizes both Enlightenment and Romanticism, making the last great philosophical system of history. Heir to thinkers as diverse as Heraclitus, Aristotle, Spinoza and Kant anticipates Marx and many contemporary thinkers. 

PILOT O TITELLAIRE INTERIOR: ALLIBERA O ESCLAVITZA

En els poesofemes TITELLES, TITELLAIRES I LLIBERTAT i TITELLA EMPODERAT: LLIBERTAT SOBRE GEGANTS? hem analitzat la llibertat des dels condicionaments socials, polítics i exteriors. Ens hem centrat en el que passa una vegada s’ha pres la decisió i si hom és lliure de realitzar-la o no. 

Però també podem analitzar els condicionaments interiors que permeten prendre decisions. Seria aquí –a l’interior de cadascú- on es jugaria veritablement la llibertat. La qüestió seria doncs si som o no lliures de prendre les nostres decisions.

LLIBERTATS: LLIBERAL (BERLIN), REPUBLICANA (PETTIT) I POSITIVA (SEN)

Més enllà de si els humans són absoluta i efectivament lliures, cal analitzar les diverses garanties político-socials que permeten considerar lliure un subjecte que manifesti eleccions. Per tant, aquí, partirem de l'existència de subjectes capaços de fer opcions i ens preguntarem sota quines condicions aquelles opcions poden perseguir-se lliurement o no.

Atenent doncs a les determinacions socials, polítiques i jurídiques objectives es considera que hi ha tres tipus de llibertat: 

TITELLES, TITELLAIRES I LLIBERTAT

Som lliures o som només uns titelles? Segurament l’alternativa no és tan dual i contraposada? Potser som lliures dins d’una multitud de determinacions. Potser som determinats però amb una certa capacitat d’optar, elegir o jugar entre les moltes determinacions. 

De vegades veiem d’on prové el poder que ens determina, però normalment no. Sovint ens sabem titelles, però habitualment no en som conscients i ens creiem totalment lliures. Pot ser perquè les determinacions o condicionaments venen de tants llocs diversos que no ens n’adonem. 

SALTAR CAP L’ÉSSER I LA VIDA

Fresc del saltador (sarcòfag del 470 a.C. trobat a Paestum)

El salt més abismal i terrible –la mort- comporta immergir-se finalment en l’ésser i la vida més veritable? 

Llavors hom es submergeix a l’abisme -com diu Teresa d’Ávila- perquè “tan alta vida espero, que muero porque no muero”? 

POESOFÍA Y URGENCIA FILOSÓFICA. VÍDEO

Al derecho corresponde pensar, legitimar y ejercer el nomos, la norma que emana y estructura las sociedades. En cambio a la filosofía corresponde preguntar el porqué del nomos. ¿Por qué debe ser y si hay justicia en él?

Para la humanidad el nomos es quizás lo más apremiante pero, cuando nos preguntamos por qué es así, ya estamos en lo filosófico. ¡Y aquí la urgencia es angustiante y desesperada. Pues la filosofía es a la vez el pensar más impaciente y al que más se le exige impacientemente qué piense, qué hable y que responda.

SALTAR FORA DEL PROPI ÉSSER

Tots hem volgut saltar fora del nostre ésser. Viure una altra vida. Experimentar el que hi ha més enllà del nostre món. Fugir de la presó de nosaltres mateixos.

És un somni molt estès. Però és possible?

Quan ho intentem -o fins i tot quan aconseguim- indefectiblement duem amb nosaltres l’ésser propi, la nostra manera de ser... 

Per això, intentem saltar a fora però continuem sent el que som i, d’alguna manera, continuem “nedant” dins el nostre ésser, encara que aparentment haguem transcendit la nostra “peixera”.

POPULISMOS: RESPUESTA AL DESCONCIERTO POSTCRISIS

Las crisis neoliberales del siglo XXI han convertido en obsoleto el “concierto” económico, social, político y cosmovisional que dificultosamente se había construido en los últimos 30 años. 

Al gran eje de la política tradicional basado en la mayor o menor redistribución económica que enlazaba con la distinción “de clase” izquierda-derecha, se le sumó el eje de mayor o menor reconocimiento e inclusión de cuestiones ecológicas; de las diferencias de género, étnicas, raciales y culturales; y de las distintas minorías sociales.

Pero ambos ejes se han mostrado poco eficaces para estructurar ideológicamente a los nuevos populismos que hacen gala de no ser “ni de derechas ni de izquierdas”, además de atacar violentamente muchos de los consensos sociales alcanzados trabajosamente sobre el cambio climático, la ecología, los géneros, los colectivos LGT, las minorías, las políticas positivas, etc. 

¿REVIVIMOS EL FASCISMO O EL PERONISMO?

Estamos, sin duda, tan preocupados e inmersos en “políticas del desconcierto” como la Europa de los años 1930. Pues también era una sociedad marcada por la crisis económica y enfrentamientos radicales entre regímenes fascistas y comunistas que, ayudados por la inoperancia de las democracias occidentales, imponían una agenda cada vez más totalitaria, menospreciadora de las instituciones liberales y que llevó a la Segunda Guerra Mundial.