NECESSITAT DE 'FILOSOFIA DE GUÀRDIA' I DE POESOFEMES

Un poema visual filosòfic és una creació  que planteja una provocació intel.lectual i impulsa a la reflexió. Recordeu que poesia ve del grec poiesi que vol dir creació. És doncs un poema basat en una metàfora disruptiva plasmada en imatges més que no en paraules.

També els poesofemes o poesofies són creacions metafòriques i provocatives però -en canvi- s’expressen lingüísticament a partir de mots, arguments, conceptes, narracions, idees, falàcies, contradiccions i totes les paradoxes lògiques possibles. Aquests elements hi són més importants que la mètrica, la rima i altres estratègiques poètiques clàssiques.  

Ja siguin a través d'imatges (Toni Prat) com lingüístico-argumentativament (Gonçal Mayos), són creacions poemàtiques que parteixen i proposen un trencament a la realitat quotidiana. Comporten una ruptura del “sentit comú” i inclús una impossibilitat ontològica que obliga a tothom que els contempla (visual o conceptualment) a crear-se una explicació que vagi més enllà de les “regles”.

Són creacions poemàtiques perquè es resisteixen a esdevenir cap explicació científica ni inclús filosòfica definitiva. Al contrari, gaudeixen persistint al voltant de preguntes i interrogants irresolts. 

Es mantenen al nivell de creació, de poema, com una temptativa de sentit indefectiblement oberta o un relat sense cap “final feliç”. Ja que es neguen a què baixi la tensió interrogativa, justament quan baixa el teló per a deixar que tothom oblidi ràpidament l'experimentat per a poder-se anar amnèsicament a casa... com no hagués viscut res de significatiu. Volen fer pensar!

El seu objectiu és ser poemes que marxin amb nosaltres, neguitejant-nos i fent-nos-hi pensar. Cal que reverberin en la nostra ment!

Escriure una poesofia és la manera de Gonçal Mayos d’enfrontar aquests tipus de reptes i de neguits intel.lectuals. Aprofundeix en els trencaments lògics gairebé impossibles de la realitat, no sol acabar en cap tractat, llibre o inclús assaig definit. Roman com una proposta oberta i una poesofia metafòrica d’urgència, impacient, inconclosa, inacabada...

És l’apremiant creació de sentit del ‘filòsof de guàrdia’ que hi ha en Mayos i que es veu obligat a “receptar o despatxar” algun tipus de remei filosòfic a la sorpresa, la desorientació, el neguit i les qüestions que planteja una experiència inesperada. 

Per això Gonçal Mayos va presentar en primícia mundial al VilaPensa del 2020 la professió (o més aviat minijob ocasional i molt arriscat) de “Filòsof de guàrdia”. És una tasca d’indubtable valor humà i social que espera els mecenes que ajudin les austeres vocacions a dur-la a terme.

Cal que hagi “filòsofs de guàrdia” perquè a la filosofia correspon preguntar el per què de les coses i fer-ho amb urgència. És la primera resposta que sovint és la darrera, perquè la societat actual no està per aquests tipus de qüestions. Sovint molta gent –inclús alguns alumnes- pregunten a Mayos com és que es planteja qüestions que ells mai no es fan. O que en tot cas, les solen deixar per demà o demà passat... fins que les obliden.

Però des de temps immemorials els filòsofs tenen tendència a pensar molt impacientment, atrevidament i de forma molt provocativa, descarada, impertinent, molt imprevisible i molt intempestivament... Des de la Grècia arcaica, sempre hi ha hagut “filòsofs de guàrdia”.

És i ha estat una necessitat social, notin vostès que quan apareix algun problema inesperat i apressant tothom mira primer cap a la filosofia. Molt entenimentadament, la resta de sabers reclamen temps per als seus experiments, càlculs, anàlisis, desenvolupaments tecnològics, comissions d’experts, etc. En canvi, a la filosofia se li exigeix ​​impacientment que pensi, que parli i que respongui instantàniament.

Sovint es pressuposa que la filosofia és el pensament més pur (que no necessita de laboratoris, acceleradors de partícules ni grans anàlisis de mercat), però més aviat resulta ser el saber més apurat. Se li demana que respongui ja o que calli per a sempre perquè, si cal esperar a enquestes o experimentacions, la filosofia perd el seu sentit.

Es fa ironia de la filosofia associant-la a aquell borratxo que busca les claus de casa seva agafat a un fanal encès a plena nit. Un caritatiu passejant l’ajuda a buscar-les durant mitja hora. Desesperat li pregunta on exactament ha perdut les claus i el borratxo li diu que allí lluny. Esverat el passejant li pregunta perquè no les cerca llavors allí on les ha perdut. I el borratxo li contesta ple de seny que allí lluny és fosc i que aquí hi ha el fanal encès. 

 

En defensa de la filosofia sempre he pensat que aquesta resposta tan entenimentada és més propera a la resta de ciències, disciplines i sabers. Ja que són els filòsofs de guàrdia els únics que accepten cercar a plena nit, sota la pluja, acabada la jornada laboral, quan fa fred, plou i televisen el Barça.

Els filòsofs solen estar de guàrdia i inclús treballen fora d’hores. No deixen les qüestions tal com estan perquè ha acabar la jornada laboral, perquè és fosc i no s’hi veu, o perquè no s’hi poden fer experiments, càlculs, estadístiques, models informàtics, comissions d’estudi...

Només els filòsofs de guàrdia accepten –com diu un famós acudit- cercar un gat negre a plena nit i sense llum, mentre que tots els científics entenimentadament s’hi neguen fins que no tinguin els llums necessaris o es faci de dia.

Es veu que aquesta resposta tan entenimentada no fa pels filòsofs de guàrdia. Massoquistament, sempre romanen vigilants per quan és urgent el pensament. No tenen por a ser els primers en pensar, per precipitat, incipient, apremiat i urgent que sigui.

A més, a la filosofia de guàrdia no se li dóna massa temps per a reflexionar i encara menys a fer experiments, estadístiques, consultes i enquestes, sinó que se li exigeix que contesti ja o calli per sempre.

Certament una de les imatges mítiques de la filosofia és un vellet amb venerable barba blanca que pronuncia sentències misterioses però sàvies. Però sovint la filosofia ha estat més aviat un jove impertinent i sovint agressiu que denuncia tant a crits com amb fets.

La filosofia és normalment el pensament més crític, temerari i intempestiu! Com el nen que –quan tothom vol dissimular- diu que el rei va nu, la filosofia és la primera que ho qüestiona tot en veu alta i en públic. Com que per això mai no hi ha un temps adequat, sempre és intempestiva i impertinent, ja que –no ens enganyem- sense la filosofia de guàrdia la major part de la gent acabaria retardant eternament el pensament que necessitem amb urgència.

Avui dia la filosofia ha perdut tant aquella agressivitat juvenil com la paciència entenimentada i venerable. En la societat dels mitjans de comunicació de masses, la filosofia de guàrdia és com aquests gossets petitons que no poden mossegar a ningú, però que tenen la funció de bordar prou escandalosament com per a que tothom se n’adoni que hi ha un problema.

Com als bombers, a la filosofia li toca sempre estar de guàrdia i posar en guàrdia els polítics i la resta de sabers. La societat no pot esperar a què aquests li resolguin tard els problemes urgents. Cal un pensament més ràpid, diligent i conscient de les necessitats socials. 

 

Gonçal Mayos creu que la bona filosofia és feliç quan els altres sabers l'ajuden i s’alegra quan els polítics resolen els problemes. Però sent que normalment no pot esperar. Sap que hi ha qüestions davant les quals irremissiblement està sola... i que a més són preguntes molt imperioses, urgents i necessàries! 

Sola davant del desconcert, la filosofia de guàrdia ha de preguntar-se: Com donar sentit al caos? Com respondre a l'inefable? Com pensar l'impensable? Com avançar enmig del fang? Com construir venècies en una llacuna?

I ho ha de fer, no perquè li agradi, sinó perquè és la seva obligació. El seu destí és atrevir-se a problematitzar-ho tot en la palestra pública. Aquesta impertinència està en el seu ADN, és el seu conatus i és el que li reclama la societat. Doncs quan tota la resta fracassa, tothom es converteix en homo philosophicus.

Per això la filosofia és el primer recurs i, per a moltes qüestions importants, encara continua sent-ne l'únic. Davant la desorientació i la pregunta urgent, la filosofia de guàrdia és la primera autoexigida a comparèixer, a parlar i a fer poesofemes.

Després vindran els assaigs, els discursos, els tractats i –inclús- els experiments, els càlculs, les estadístiques i les teories de la resta de ciències. Però mentrestant, juntament amb la poesia i potser la teologia, la filosofia és el saber a què inevitablement es recorre primer quan salta la sorpresa, l'escàndol, el no pensat, l'impensable...

Per això la filosofia de guàrdia ha estat sempre l'avançada del pensar, la que primer es va sorprendre, es va admirar i es va atrevir a parlar. Naturalment això va comportar que la filosofia també fos la primera a equivocar-se, a reconèixer que havia errat, que només sabia que no sabia res, que era una preguntar sense resposta, que era una passió impossible...

Gràcies a això, molta saviesa filosòfica és bàsicament negativa, humil i destinada a evitar mals majors. Però –en ser pionera i la primera a perdre’s arreu-, la filosofia també estableix les primeres fites que després totes les disciplines segueixen per poder anar més enllà.

També avui, com sempre, la filosofia ha de pensar amb màxima llibertat i creativitat poètica. Les realitats canviants que vivim i les preocupacions més imperioses que patim exigeixen que la filosofia de guàrdia continuï sent la primera a reflexionar.

Segurament no serà l'única ni tampoc la que amb el temps elaborarà el coneixement plenament científic, però li correspon ser la pionera. I aquest moment primigeni és la poesia de la cognició, és poetitzar la reflexió i metaforitzar el pensament. En definitiva li cal crear poesofemas i poesofies.

Per això Gonçal Mayos va escollir d'entre els centenars de poemes visuals creats per Toni Prat aquells que l'impulsaren a un pensar inicial que també vol iniciàtic, en el sentit que permeti desbrossar un territori conceptual i vital nou.

Inevitablement cal començar amb poesofies. Aquest és el destí positiu i la funció constituent de la filosofia de guàrdia: obrir territoris que colonitzaran altres ciències i altres parts de la pròpia filosofia. Doncs és pensament pioner, expedicionari, descobridor, aventurer, lúdic... i -per això mateix- és pensar poètic, creador de metàfores, formulador de paradoxes, articulador de laberints conceptuals, desbrossador de la vida i de l’encara no expressat.

En molts sentits la filosofia és el pensament traumatitzat, ja que neix tan aviat com algú experimenta i s'atreveix a pensar un "traumata" (deia Aristòtil). Apareix enmig de la sorpresa, de l'espant, de l'apeiron, del trauma, de l'admiració, de la catàstrofe fins i tot... Quan algú es pregunta pel que passa, llavors immediatament reneix la filosofia. I davant la urgència, apareix aleshores la filosofia de guàrdia.

I abans que les ciències positives, dels tractats o inclús dels assaigs, tot comença amb poesofies. Són ells lladrucs filosòfics que avisen que hi ha un problema apressant i encara no controlat, inclassificable, desordenat, no calculat al detall, inanalitzable, no urbanitzat ni ajardinat. La poesofia planteja una qüestió en gran mesura encara selvàtica, feréstega i salvatge.

Vinculats a la filosofia de guàrdia, els poesofemes responen a la necessitat humana de trobar sentit, ràpidament, a plena nit i sense llum, contra tota esperança i encara que no n’existeixi cap explicació. En això les poesofies són com teologies sense fe. La religió ha pogut posar fe allí on la filosofia només pot criticar, preguntar i dubtar. 

Però, inclús quan les creences trontollen, la filosofia de guàrdia ha de sortir a la intempèrie, sense protecció i sense més suports que si mateixa. S’ha de manifestar com la filosofia de guàrdia que hi ha en la profunditat de l’ésser de tot autèntic pensar.

                                                    * * * * *

Post fet a partir de la conferència de G, Mayos sobre "Urgència de la filosofia en reptes humans com el Covid-19. Necessitat de poesofemes i poesia visual filosòfica" al VilaPensa 2020. Vegeu el vídeo de la notícia a rtvvilafranca de la inauguració per G. Mayos de l'exposició Poesia visual... filosòfica de Toni Prat a la Capella de Sant Joan de Vilafranca de Penedès (Plaça de Sant Joan, 1) a les 18 hores del dimecres 16 de setembre.

 

Els poemes visuals de Toni Prat que dialoguen amb els poesofemes de Gonçal Mayos tenen un fort contingut ideològic que els fa molt adients per a la reflexió filosòfica. Així mostren que la humanitat possible és molt més complexa, rica, proteica i interessant del que solem pensar. Mayos (a partir de les filosofies crítiques i de la sospita) i Prat (de DADA i el surrealisme fins Brossa) posen en qüestió les seguretats quotidianes impulsant perspectives alternatives i trencadores tant amb la manipulació fotogràfica (T. Prat) com amb la conceptual i lingüística (G. Mayos).

                                                       * * * * *

Vegeu les Poesofies del llibre Poesofemes – Poemes visuals de Gonçal Mayos i Toni Prat, Badalona: Pont del petroli edicions, 2020, 81 pp, ISBN: 978-84-120925-5-4 Intercalació de Poemes Visuals de Toni Prat i Poesofemes de Gonçal Mayos:   
- NECESSITAT DE 'FILOSOFIA DE GUÀRDIA' I POESOFEMES

- TITELLAIRES EMPODERADORS: EXISTEIXEN?

- ESSÈNCIA DE L’ART 

- COS PERILLÓS I CONTAMINADOR
- TITELLAIRES EMPODERADORS: EXISTEIXEN?
- LLIBERTATS LLIBERAL (BERLIN), REPUBLICANA (PETTIT) I POSITIVA (SEN) 

- PILOT O TITELLAIRE INTERIOR: ALLIBERA O ESCLAVITZA

  - TITELLA EMPODERAT: LLIBERTAT SOBRE GEGANTS?
    - TITELLES, TITELLAIRES I LLIBERTAT
    - SALTAR CAP L’ÉSSER I LA VIDA
    - POESOFÍA Y URGENCIA FILOSÓFICA

    - SALTAR FORA DEL PROPI ÉSSER

    - ELS JOCS, LES REGLES I LA VIDA
    - AMOR I MONSTRE: ENTRE DIFERÈNCIA I SIMILITUD   
    - LA GUILLOTINA DE LA CONFESSIÓ

    - MERCADERIA MENTAL

    - OMBRA DE L’ÉSSER

    - MIRADA EMMORDASSADA

    - URNA TRINXADORA DE VOTS

    - CONFIDENT: EL DISPOSITIU

    - PORTA D'OBERTURA DOBLE?

    - MEMÒRIA DE FORMA O RECUPERACIÓ DE LA PRÒPIA CONFIGURACIÓ
    - POESOFEMES - POEMES VISUALS 

    - LES FOTOS TAQUEN, ELS SIGNES EMBRUTEN 

    - VÍDEO: POESIA FILOSÒFICA VISUAL DE TONI PRAT     

    - BIG DATA I PETJADA DIGITAL
    - TEOLOGIES DEL BLAT, PANÍS I ARRÒS
    - TEOLOGÍAS DEL TRIGO, DEL MAIZ, DEL ARROZ
    - TEOLOGIAS DE TRIGO, MILHO, ARROZ