També els poesofemes o poesofies són creacions metafòriques i provocatives però -en canvi- s’expressen
lingüísticament a partir de mots, arguments, conceptes,
narracions, idees, falàcies, contradiccions i totes les paradoxes lògiques
possibles. Aquests elements hi són més importants que la mètrica, la rima i altres estratègiques poètiques clàssiques.
Ja siguin a través d'imatges (Toni Prat) com lingüístico-argumentativament (Gonçal Mayos), són creacions poemàtiques que parteixen i proposen un trencament a la realitat quotidiana. Comporten
una ruptura
del “sentit comú” i inclús una impossibilitat ontològica que obliga a tothom que els contempla (visual o conceptualment) a
crear-se una explicació que vagi més enllà de les “regles”.
Són creacions poemàtiques perquè es resisteixen a esdevenir cap explicació científica ni inclús filosòfica definitiva. Al contrari, gaudeixen persistint al voltant de preguntes i interrogants irresolts.
Es mantenen al nivell de creació, de poema,
com una temptativa de sentit indefectiblement oberta o un relat sense cap
“final feliç”. Ja que es neguen a què baixi la tensió interrogativa, justament quan baixa el teló per a deixar que tothom oblidi ràpidament l'experimentat per a poder-se anar amnèsicament a casa... com no hagués viscut res de significatiu. Volen fer pensar!
Escriure una poesofia és la manera de Gonçal Mayos d’enfrontar aquests tipus de reptes
i de neguits intel.lectuals. Aprofundeix en els trencaments lògics gairebé
impossibles de la realitat, no sol acabar en cap tractat, llibre o inclús assaig
definit. Roman com una proposta oberta i una poesofia metafòrica d’urgència,
impacient, inconclosa, inacabada...
És l’apremiant creació de sentit del ‘filòsof de guàrdia’ que hi ha en Mayos i que es veu obligat a “receptar o despatxar” algun tipus de remei filosòfic a la sorpresa, la desorientació, el neguit i les qüestions que planteja una experiència inesperada.
Per això Gonçal Mayos va presentar en primícia
mundial al VilaPensa del 2020 la
professió (o més aviat minijob ocasional i molt arriscat) de “Filòsof de
guàrdia”. És una tasca d’indubtable valor humà i social que espera els mecenes
que ajudin les austeres vocacions a dur-la a terme.
Cal que hagi “filòsofs de guàrdia” perquè a la filosofia
correspon preguntar el per què de les coses i fer-ho amb urgència. És la primera
resposta que sovint és la darrera, perquè la societat actual no està per
aquests tipus de qüestions. Sovint molta gent –inclús alguns alumnes- pregunten a Mayos com és que es planteja qüestions que ells mai no es fan.
O que en tot cas, les solen deixar per demà o demà passat... fins que les obliden.
Però des de temps immemorials els
filòsofs tenen tendència a pensar molt impacientment, atrevidament i de forma molt
provocativa, descarada, impertinent, molt imprevisible i molt
intempestivament... Des de la Grècia
arcaica, sempre hi ha hagut “filòsofs de guàrdia”.
És i ha estat una necessitat social,
notin vostès que quan apareix algun
problema inesperat i apressant tothom mira primer cap a la filosofia. Molt
entenimentadament, la resta de sabers reclamen temps per als seus experiments,
càlculs, anàlisis, desenvolupaments tecnològics, comissions d’experts, etc. En
canvi, a la filosofia se li exigeix impacientment que pensi, que parli i que respongui instantàniament.
Sovint es pressuposa que la filosofia és
el pensament més pur (que no necessita de laboratoris, acceleradors de
partícules ni grans anàlisis de mercat), però més aviat resulta
ser el saber més apurat. Se li demana que respongui ja o que calli
per a sempre perquè, si cal esperar a enquestes o experimentacions, la
filosofia perd el seu sentit.
Es fa ironia de la filosofia associant-la a aquell borratxo que busca les claus de casa seva agafat a un fanal encès a plena nit. Un caritatiu passejant l’ajuda a buscar-les durant mitja hora. Desesperat li pregunta on exactament ha perdut les claus i el borratxo li diu que allí lluny. Esverat el passejant li pregunta perquè no les cerca llavors allí on les ha perdut. I el borratxo li contesta ple de seny que allí lluny és fosc i que aquí hi ha el fanal encès.
Els filòsofs solen estar de guàrdia i
inclús treballen fora d’hores. No deixen les qüestions tal com estan perquè ha
acabar la jornada laboral, perquè és fosc i no s’hi veu, o perquè no s’hi poden
fer experiments, càlculs, estadístiques, models informàtics, comissions
d’estudi...
Només els filòsofs de guàrdia accepten
–com diu un famós acudit- cercar un gat negre a plena nit i sense llum, mentre
que tots els científics entenimentadament s’hi neguen fins que no tinguin els
llums necessaris o es faci de dia.
Es veu que aquesta resposta tan
entenimentada no fa pels filòsofs de guàrdia. Massoquistament, sempre romanen vigilants
per quan és urgent el pensament. No
tenen por a ser els primers en pensar, per precipitat, incipient, apremiat i urgent
que sigui.
A més, a la filosofia de guàrdia no se li dóna massa temps per a reflexionar
i encara menys a fer experiments, estadístiques, consultes i enquestes, sinó
que se li exigeix que contesti ja o calli per sempre.
Certament una de les imatges mítiques de
la filosofia és un vellet amb venerable barba blanca que pronuncia sentències
misterioses però sàvies. Però sovint la
filosofia ha estat més aviat un jove impertinent i sovint agressiu que denuncia
tant a crits com amb fets.
La filosofia és normalment el pensament
més crític, temerari i intempestiu! Com el nen que –quan tothom vol dissimular- diu que
el rei va nu, la filosofia és la primera
que ho qüestiona tot en veu alta i en públic. Com que per això mai no hi ha
un temps adequat, sempre és intempestiva i impertinent, ja que –no ens
enganyem- sense la filosofia de guàrdia la major part de la gent acabaria
retardant eternament el pensament que necessitem amb urgència.
Avui dia la filosofia ha perdut tant
aquella agressivitat juvenil com la paciència entenimentada i venerable. En la
societat dels mitjans de comunicació de masses, la filosofia de guàrdia és com
aquests gossets petitons que no poden mossegar a ningú, però que tenen la funció de bordar prou
escandalosament com per a que tothom se n’adoni que hi ha un problema.
Com als bombers, a la filosofia li toca sempre estar de guàrdia i posar en guàrdia els polítics i la resta de sabers. La societat no pot esperar a què aquests li resolguin tard els problemes urgents. Cal un pensament més ràpid, diligent i conscient de les necessitats socials.
Sola davant del desconcert, la filosofia
de guàrdia ha de preguntar-se: Com donar sentit al caos? Com respondre a
l'inefable? Com pensar l'impensable? Com avançar enmig del fang? Com construir
venècies en una llacuna?
I ho ha de fer, no perquè li agradi,
sinó perquè és la seva obligació. El seu destí és atrevir-se a
problematitzar-ho tot en la palestra pública. Aquesta impertinència està en el
seu ADN, és el seu conatus i és el que li reclama la societat. Doncs
quan tota la resta fracassa, tothom es converteix en homo philosophicus.
Per això la filosofia és el primer
recurs i, per a moltes qüestions importants, encara continua sent-ne l'únic.
Davant la desorientació i la pregunta urgent, la filosofia de guàrdia és la primera autoexigida a comparèixer, a parlar
i a fer poesofemes.
Després vindran els assaigs, els
discursos, els tractats i –inclús- els experiments, els càlculs, les estadístiques
i les teories de la resta de ciències. Però mentrestant, juntament amb la poesia i potser la teologia, la filosofia és el saber
a què inevitablement es recorre primer quan salta la sorpresa, l'escàndol, el
no pensat, l'impensable...
Per això la filosofia de guàrdia ha
estat sempre l'avançada del pensar,
la que primer es va sorprendre, es va admirar i es va atrevir a parlar. Naturalment
això va comportar que la filosofia també fos la primera a equivocar-se, a reconèixer que havia errat, que només
sabia que no sabia res, que era una preguntar sense resposta, que era una
passió impossible...
Gràcies a això, molta saviesa filosòfica
és bàsicament negativa, humil i destinada a evitar mals majors. Però –en ser
pionera i la primera a perdre’s arreu-, la filosofia també estableix les primeres fites que després totes les disciplines segueixen
per poder anar més enllà.
També avui, com sempre, la filosofia ha
de pensar amb màxima llibertat i creativitat poètica. Les realitats canviants
que vivim i les preocupacions més imperioses que patim exigeixen que la filosofia de guàrdia continuï sent la
primera a reflexionar.
Segurament no serà l'única ni tampoc la
que amb el temps elaborarà el coneixement plenament científic, però li
correspon ser la pionera. I aquest moment primigeni és la poesia de la cognició, és poetitzar la reflexió i metaforitzar el
pensament. En definitiva li cal crear poesofemas i poesofies.
Per això Gonçal Mayos va escollir
d'entre els centenars de poemes visuals creats per Toni Prat aquells que l'impulsaren
a un pensar inicial que també vol
iniciàtic, en el sentit que permeti
desbrossar un territori conceptual i vital nou.
Inevitablement cal començar amb poesofies. Aquest és el destí positiu i la funció
constituent de la filosofia de guàrdia: obrir territoris que colonitzaran altres
ciències i altres parts de la pròpia filosofia. Doncs és pensament pioner, expedicionari, descobridor, aventurer, lúdic... i
-per això mateix- és pensar poètic, creador de metàfores, formulador de
paradoxes, articulador de laberints conceptuals, desbrossador de la vida i de
l’encara no expressat.
En molts sentits la filosofia és el
pensament traumatitzat, ja que neix tan aviat com algú experimenta i s'atreveix
a pensar un "traumata" (deia Aristòtil).
Apareix enmig de la sorpresa, de l'espant, de l'apeiron, del trauma, de l'admiració, de la catàstrofe fins i tot...
Quan algú es pregunta pel que passa, llavors immediatament reneix la filosofia.
I davant la urgència, apareix aleshores la filosofia de guàrdia.
I abans que les ciències positives, dels
tractats o inclús dels assaigs, tot
comença amb poesofies. Són ells lladrucs filosòfics que avisen que hi ha un
problema apressant i encara no controlat, inclassificable, desordenat, no calculat
al detall, inanalitzable, no urbanitzat ni ajardinat. La poesofia planteja una qüestió en gran mesura encara selvàtica,
feréstega i salvatge.
Vinculats a la filosofia de guàrdia, els poesofemes responen a la necessitat humana de trobar sentit, ràpidament, a plena nit i sense llum, contra tota esperança i encara que no n’existeixi cap explicació. En això les poesofies són com teologies sense fe. La religió ha pogut posar fe allí on la filosofia només pot criticar, preguntar i dubtar.
Però, inclús quan les creences trontollen, la filosofia de guàrdia ha de sortir a la intempèrie, sense protecció i sense més suports que si mateixa. S’ha de manifestar com la filosofia de guàrdia que hi ha en la profunditat de l’ésser de tot autèntic pensar.
* * * * *
Post fet a partir de la conferència de G, Mayos sobre "Urgència de la filosofia en reptes humans com el Covid-19. Necessitat de poesofemes i poesia visual filosòfica" al VilaPensa 2020. Vegeu el vídeo de la notícia a rtvvilafranca de la inauguració per G. Mayos de l'exposició Poesia visual... filosòfica de Toni Prat a la Capella de Sant Joan de Vilafranca de Penedès (Plaça de Sant Joan, 1) a les 18 hores del dimecres 16 de setembre.
* * * * *
Vegeu les Poesofies del llibre Poesofemes – Poemes visuals
de Gonçal Mayos i Toni Prat, Badalona: Pont del petroli edicions, 2020, 81 pp,
ISBN: 978-84-120925-5-4 Intercalació de Poemes
Visuals de Toni Prat i Poesofemes de Gonçal Mayos:
- NECESSITAT DE 'FILOSOFIA DE GUÀRDIA' I POESOFEMES
- TITELLAIRES EMPODERADORS: EXISTEIXEN?
- COS PERILLÓS I CONTAMINADOR
- TITELLAIRES EMPODERADORS: EXISTEIXEN?
- LLIBERTATS LLIBERAL (BERLIN), REPUBLICANA (PETTIT) I POSITIVA (SEN)
- PILOT O TITELLAIRE INTERIOR: ALLIBERA O ESCLAVITZA
- TITELLES, TITELLAIRES I LLIBERTAT
- SALTAR CAP L’ÉSSER I LA VIDA
- POESOFÍA Y URGENCIA FILOSÓFICA
- AMOR I MONSTRE: ENTRE DIFERÈNCIA I SIMILITUD
- LA GUILLOTINA DE LA CONFESSIÓ
- TEOLOGIES DEL BLAT, PANÍS I ARRÒS
- TEOLOGÍAS DEL TRIGO, DEL MAIZ, DEL ARROZ
- TEOLOGIAS DE TRIGO, MILHO, ARROZ
5 comments:
"Un poema visual filosòfic és una creació (poesia ve del grec poiesi que vol dir creació) que planteja una provocació intel.lectual i impulsa a la reflexió. És una metàfora disruptiva plasmada en imatges més que no en paraules."
jo em pregunto si la representació gràfica que no estigui contemplada dins de les representacions gràfiques que ens ofereix la semàntica pot considerar-se una paraula...
(la gent que ens explicava històries en les Caves d'Altimira no ho feia amb un alfabet concret i entenedor...?
Quan René Magritte davant d'un dibuix d'una pipa diu: "Ceci n'est pas c'est pa une pipe"
què ens està dient... doncs que allò no és la pipa és l’expressió gràfica d’una pipa... (jo m'atreviria a dir una paraula... amb un ideograma diferent als que solem fer servir per escriure un text literari...)
Segons els lingüistes i semiòtics, Toni, una imatge és una icona més aviat que una paraula. Tot i que com a metàfora es pot dir que també és una "paraula" perquè tant les imatges com els mots són signes i tenen en comú la qualitat de significar.
Per tant el quadre de Magritte "Ceci n'est pas une pipe" d'alguna manera distingeix (a més de la realitat de l'estri de fusta que serveix per a fumar) entre dos signes: la imatge o icona del mencionat estri i el mot en francès "pipe" que correspon a "pipa" en català.
Magritte per tant fa una distinció i -alhora- subtilment (potser com apuntes Toni) fa notar la traductibilitat entre els dos registres o llenguatges comunicatius: icònic-visual i el verbal-escrit.
Per això alguna gent es desorienta perquè sí que és una "pipa" però expressada en un altre llenguatge. I no és per tant el mateix que posés la imatge de -per exemple- un cavall i digués a sota "Ceci n'est pas une pipe".
Llavors perdria tota la gràcia.
Certament, benvolgut Toni, tot són signes. I tenen aquest decisiu parentesc comú, que és inqüestionable.
No obstant això, és molt rellevant l'especificitat dels tipus de signes implicats.
Gairebé diria que cal distingir i tenir en compte sempre la MATERIALITAT i ESPECIFICITAT de cada tipus de signe.
Perquè les metàfores canvien subtilment. Adquireixen tonalitats i significats diversos.
Això fa que no sempre siguin totalment traduïbles entre si.
Com ho sabem tots els que hem intentat en algun moment traduir per exemple una imatge a paraules.
Gairebé semblen dos mons units per un abisme!!!!
Doncs molt bé... jo també ho penso...
Un gran problema és quan no es perceben les metàfores mateixes...
I en una imatge només s'hi veu una fotografia
I en una paraula un mot.
Post a Comment