SERF COM A AMO, EN L'ACTUALITAT

Com hem vist la dialèctica del Senyor i el Serf acaba duent a una subversió del punt de partida i a una Revolució que, però, no és cap simple inversió de papers. El Senyor ha de passar a viure en el món del Serf i –per tant- l’ha d’acceptar. En aquest nou món, l’Esclau és converteix en “amo” i dominador tecnològic de la naturalesa, però no en l’antic Senyor, el qual és en el fons una figura de la consciència superada, extingida.

RAÓ INSTRUMENTAL I DESIG D'UN ALTRE DESIG

A partir de l’escissió senyor-esclau, es produeix també una escissió en les actituds vitals. A partir d’ara el Senyor es limita deixar-se portar pel seu desig i es reserva totalment el gaudi. Pel contrari el Serf, salva la pròpia vida però al cost de sacrificar els seus desig i goig. 

En tot cas, el Serf només pot gaudir de manera indirecta a través del plaer del Senyor, ja que ara el goig d’aquest ha passat a ser el “seu” goig. L’Amo l’instrumentalitza –ens diu Hegel- fent-lo servir com a intermediari per a apoderar-se de la naturalesa i satisfer el seu desig a través d’ell. Així el Serf, tot reprimint el seu desig i assumint com a propi el del Senyor, aprèn a exercir un domini instrumental de la natura precisament en la mesura en què instrumentalitzat en el seu treball per l’Amo.

EL SERF: LA CONSCIÈNCIA MÉS HOMINITZADA

El descobriment de la superioritat de la vida respecte el desig tindria un valor i un resultat absolutament diversos en unes altres circumstàncies, que no en el context d’una lluita. 

Com hem apuntat, precisament en el període de La Fenomenologia de l’Esperit, Hegel va optar –en contra per exemple del seu gran amic Hölderlin- per considerar menys essencials, hominitzadores i històricament rellevants les experiències de l’amor, la Philia grega o de l’amistat (per posar els exemples més radicals). Són obviades, desplaçades i substituïdes per la dialèctica de l’enfrontament, de la més desfermada competitivitat i de la voluntat de domini. 

EL DESIG FA EL SENYOR; LA POR A LA MORT, EL SERF

La subjectivació humana es juga en primer lloc, pensa Hegel, que hom fixa el propi caràcter i el determina sota un pathos dominant. 

Així, en el xoc entre el propi desig i el desig d’altri, el propi ésser es manifesta, aprofundeix i s’interioritza[1] o bé com a lliurar-se a una lluita a vida o mort per imposar el propi desig i confirmar-se com a únic jo (Senyor), o bé claudicar davant la por a la mort i sotmetre’s al desig altre que passarà a ser “putativament” el propi desig (Serf).

EXPERIÈNCIES SUBJECTIVITZADORES

 

Les realitats radicals del desig i de la por a la mort són essencials per a constituir els humans com a éssers conscients de si. Encara més, Hegel mostra a la Dialèctica de l’Amo i l’Esclau que són les experiències clau en la constitució del subjecte, de la societat, del treball i de la cultura.

EROS I THANATOS: CLAU DE VOLTA DE L'HUMÀ

Hegel lidera doncs una tradició que converteix la dialèctica conflictiva d’Eros i Thanatos en la clau de la humanització. Sens dubte, la por a la mort és quelcom que defineix els humans, inclús com a consciència de la seva inevitabilitat i de la radical vulnerabilitat vital en què situa el propi ésser. Com apunta Heidegger: obre a la porta a lucidesa existenciària de la pròpia falibilitat i mortalitat; així hom esdevé Dasein que sap que és un “ésser-per-a-la mort”.

Si en la por a la mort, Hegel hi veu un salt qualitatiu i radical de l’específicament humà respecte l’animalitat, Heidegger hi veu –seguint Nietzsche- quelcom que ja va més enllà de l’humà, de l’humanisme religiós o inclús il.lustrat modern. En una línia més naturalista i monista, per contra, Spinoza i Schopenhauer suavitzaran el “salt” hominitzador. 

DESIG I MORT A LA 'DIALÈCTICA DE L'AMO I L'ESCLAU'

Radicalitat existencial del desig i de la por a la mort.

Eros i Thanatos són sens dubte dues de les realitats més importants i radicals per a l’ésser humà. Té raó Freud quan diu que són les dues pulsions més bàsiques: la que hi darrera de totes les vessants –d’una banda- de l’amor i el desig, i –d’altra banda- de l’agressivitat , la violència i la mort. Acceptant inclús que hi ha una intersecció important entre Eros i Thanatos.

Però, força abans que el pare de la psicoanàlisi, ja ho va posar profundament de manifest Hegel. Inclús forma part del que podem anomenar el “panagonisme” hegelià que mostra precisament que tant Eros com Thanatos es manifesten dialècticament a través de la lluita, l’alienació, el pas per la negativitat i l’exterioritat.

MIRADA EMMORDASSADA

Les imatges són molt perilloses per al poder perquè, com el nen del conte, mostren que va nu. Per això el poder vol tractar els fotògrafs (i les càmeres fotogràfiques) com a gossos perillosos. Els vol lligar amb corretges per a que no escapin al seu control, ni puguin fer la seva funció crítica, que és posar llum a la realitat i fer de taquígrafs.

Els vol posar morrions i mordasses (metafòrics però reals) per a que no el puguin denunciar, mostrar, despullar, visibilitzar, mossegar... El poder interpreta la veritat i la imatge real com un perill, com unes dents que l’ataquen, el lliguen, el debiliten i l’impedeixen posar en acció tota la seva força coercitiva.

LLIBERTAT I SILENCI DE DÉU

La vulnerabilitat posada de manifest pel Covid-19 torna a posar-nos davant el “silenci de Déu”. De nou s’han generalitzat morts solitàries i l’abandonament dels nostres avis. Hom hem fet amb plena i culpable consciència? O simplement per pura comoditat?

L’amic Enric Cirici diu agudament que el “silenci de Déu” és “la premissa necessària perquè la Humanitat fos Lliure. Si Deu intervingués en els afers humans deixaríem de decidir com a humans que disposen de la llibertat, i per tant, de la pròpia responsabilitat.”

ELS VOTS: DE L'URNA A LA REALITAT

No n’hi ha prou amb votar. Cal fer efectiu el vot. La democràcia i la sobirania popular en depenen. 

Sovint perdem la perspectiva del que és més important. Les eleccions són decisives, però l’abans i el després ho són més que no el durant. Són un mer acte formal i no efectiu si no es compleix el que els vots populars determinen. 

Importa el compromís de tothom amb el resultat que “sortirà” de l’urna, més que no el ritual de fer cua i depositar-hi una papereta. Votar no és una carta als reis, els quals després atorgaran o no el demanat, segons si creuen que hom ha estat prou bo durant l’any! El vot no pot ser traït sistemàticament!

BATALLA OBERTA PEL FUTUR

La pandèmia del Covid-19 està incidint molt rellevantment en l’actual batalla per definir el futur. En concret per determinar l’equilibri que sorgirà de les actuals polítiques del desconcert. 

La seva incidència és tan gran que fàcilment genera interpretacions conspiratives. Ara bé, no cal que el virus hagi estat creat en un laboratori i dispersat voluntàriament per a que el seu impacte sigui decisiu. A més, probablement en el fons és incontrolable pels diversos agents socials, tant si se n’alegren com si no, tant si el volen instrumentalitzar en una direcció com en la contrària.

MECANISMOS AUTORITARIOS

¿Las "políticas del desconcierto" han encontrado en el Covid-19 la catástrofe que permitirá que se institucionalicen autoritariamente? ¿Será el mecanismo que permitirá instaurar la "sociedad del confinamiento" bloqueando toda resistencia democrática a ella?

Es falaz pretender salvar la economía si no salvas la población o -al menos- el complejo tramado social, de vínculos, confianzas, solidaridades, pericias, capacidades y habilidades. ¿Es un planteamiento que sólo apunta a sacrificar la democracia? ¿Se trata de impulsar un nuevo incremento en la "servidumbre voluntaria"? ¿Quiere legitimar un estado de excepción autoritario?

Naomi Klein -desde La doctrina del choque al libro sobre Trump cuyo título podemos traducir como Con decir No, no basta- ha analizado profundamente el mecanismo seguramente más importante de toda escalada antidemocrática. Giorgio Agamben y muchos foucaultianos han profundizado en los dispositivos que arraigan y -al mismo tiempo- hacen posible el estado de excepción.

MECANISMES AUTORITARIS

Les "polítiques del desconcert" han trobat en el Covid-19 la catàstrofe que permetrà que s'institucionalitzin autoritàriament? Serà el mecanisme que permetrà instaurar la "societat del confinament" bloquejant els resistents democràtics?

És fal.laç pretendre salvar l'economia si no salves la població o -al menys- el complex tramat social, de vincles, confiances, solidaritats, experteses, capacitats i habilitats. Aquest plantejament només apunta a sacrificar la democràcia? Es tracta d'impulsar un nou augment en la “servitud voluntària”? Vol legitimar un estat d’excepció autoritari?

Naomi Klein –des de La doctrina del xoc al llibre sobre Trump el títol del qual podem traduir com Amb dir No, no n’hi ha prou- ha analitzat profundament el mecanisme clau de qualsevol escalada antidemocràtica. Giorgio Agamben i molts foucaultians han aprofundit en els dispositius que arrelen i –alhora- fan possible l’estat d’excepció.

CONFIDENT: EL DISPOSITIU

Hi ha "dispositius" que són visiblement complexos i d'altres que aparentment són molt senzills. Sovint passa -però- que els que semblen més simples no ho són tant i, a més, poden tenir més impacte social, psicològic i històric del que sembla. Un d'ells ens ocupa aquí.

Reivindico aquell antic sofà a dos o més persones que s’anomenava Confident. La gent i inclús les possible parelles s’hi asseien mirant en direccions contràries i separades castament per un llarg braç en forma de “S”. 

Cal destacar que el mateix dispositiu del braç-espatller que separava els cossos entre sí en pseudocompartiments individuals, permetia fer-se confidències íntimes en públic però –alhora- sense que fos evident. 

Cadascú seia mirant vers un horitzó divers de la sala, de la festa, de la gent... Per tant s’hi podien seure desconeguts o gent que en absolut pensaven dirigir-se la paraula, perquè literalment el seu horitzó visual tenia molt poc a veure. Era per tant un dispositiu tremendament individualitzador i repressor... o potser no!

CONFINAMENT: RETORN A L'EXCLUSIVISME?

La societat del confinament està canviant profundament els hàbits i les subjectivacions? Nega l’ideal immediatista de presencialitat?

La societat del confinament tornarà a fer exclusiu el viatjar? Trenca el model “low cost” de turisme i consum? El retorna a l’elitisme aristocratitzant dels orígens?

El “jo hi he estat” tornarà a ser molt limitat i elitista? De nou serà només patrimoni d’una nova i molt reduïda jet-set o jet-society?

SOCIETAT DEL CONFINAMENT: EL MÓN QUE VE?

Hem entrat en la "societat del confinament"? La mobilitat física es desvia a la mera mobilitat digital? La màxima connexió i comunicació telemàtica coincideix amb un creixent tancament vital i corporal?

L'actual turboglobalització pot refugiar-se a Internet i -en canvi- desaccelerar-se corporalment en slowglobalització? Som doncs a la fi de l’era amb més possibilitats de moviment físic massiu de tota la història humana? 

Vídeo sobre economia i actualitat

Vídeo del debat sobre 'Economia i actualitat' entre Gonçal Mayos i Jordi Martí, i moderació de Jordi Planes. Al programa Des dels ulls d'un coach, dimarts, 03 Març 2020 a ETV.

POSTDISCIPLINARIEDAD JURÍDICA: PAULO CUNHA

Me gusta la gente que, precisamente por tener una enorme humanidad, se sienten escindidos e incluso viven errantes entre los muchos intereses humanos que les impulsan. Gente del Renacimiento que necesita vivir muchas vidas para satisfacer su enorme humanidad. Es un placer celebrar la rica mezcla de derecho y vida, con filosofía, política, poemas, prosas críticas, reflexiones personales, acuarelas, óleos… presente en la polifacética obra de Paulo.

Es un honor terrible y maravilloso que te pidan hablar sobre él. Y sin duda es apabullantemente desvergonzado hacer aceptado, aunque solo sea para rememorar el origen del lenguaje. Aquel acto humanizante que imagino surgiendo de un grito de aviso aún indiviso y muy poco preciso que tan solo farfullaba algo así como: ¡Eh mirad qué interesante o cuan peligroso es!

DERECHO FILOSOFANTE, CURATIVO, NOMOÉTICO Y HUMANIZANTE

Hubo un tiempo, en el que el derecho acogía más habitualmente “humanidades” desbordantes como Paulo Ferreira da Cunha. Entonces, como hoy Paulo, el derecho era inseparable de otros saberes humanos como la filosofía, las artes, la buena escritura y la mejor retórica, la historia, la teología, la medicina…

SENTIMENTS EN DONES I HOMES. DIFERÈNCIES POLÈMIQUES I ESCLARIDORES

Els homes tenen més por als seus sentiments que les dones? O són uns sentiments de divers tipus? Els dels homes serien més explosius, simples, directes, violents, egocèntrics i individualitzats; els de les dones més subtils, complexos, dilemàtics, reelaborats, relacionals i vinculats a altri?

Tradicionalment s’ha considerat que hi ha dos sistemes molt diferenciats de gestió dels sentiments en funció del gènere masculí o femení. Inclús alguns consideraven que el “masculí” pròpiament no tenia a veure amb els sentiments, sinó en tot cas a les passions, En canvi, tot allò sentimental era més pròpiament patrimoni “femení”.